Un ocàs ha de tenir prou màgia, i la darrera cursa de braus a Barcelona, després de la prohibició havia despertat tota l’expectació que pot provocar el retorn del fill estimat a la seva plaça talismà. José Tomàs, capaç de fer embogir al públic exigent i al més entregat, a parts iguals.
L’espectador novell, aquell qui no hagi vist mai torejar al mestre pot mostrar-se escèptic davant del torrent d’adjectius que intenten descriure, amb més o menys traça, el seu art. No cal explicar res, només veure’l, només concentrar-se en el seu silenci amatent. La mirada fixa sota la montera negra, sona el clarí, surt el brau dels corrals. En cap moment la seva mirada es desvia dels moviments de l’animal. El va a buscar i comença la dansa al seu voltant. Els peus, molt junts, el cos tens, les mans ben fermes subjecten el capot. El públic, que voldria cridar, es mossega la llengua i ofega qualsevol expressió. Se sap que el de Galapagar estima el silenci. El silenci per no perdre el compàs de la dansa.
Fidel en tot moment a la vella idea de Juan Belmonte – aquell “ni te quitas tu ni te quita el toro si sabes torear” que va trencar amb tot el que s’havia fet fins llavors d’ençà de Lagartijo – la distància entre la noble bèstia i el torero s’escurça cada vegada més. Amb la muleta la plasticitat ja és exquisida i els moviments deliciosos. Un se’l pot imaginar sol, a la llum de la lluna, amb la jaqueta com a capot, només el toro i l’home, com aquella escena preciosa que narra el periodista Manuel Chaves Nogales en la seva biografia del “Pasmo de Triana”.
Tomás no té por ni de la tragèdia ni de la sang. És tan seriós i té tant de misteri com el mític Manolete i a ningú se li escapa que la comparació té quelcom de sinistre: La seva manca de temor, que no li impedeix tenir un alt respecte per toro, sovint fa témer el pitjor. Crida al toro, el busca, el necessita i fins i tot s’hi enganxa. El desafia en la sort suprema, quan ja només un d’ells triomfarà en aquesta tarda. La mort es produeix al primer estoc, gairebé instantània. De seguida el públic, contingut fins al moment, embogeix. Mocadors blancs d’exigència a la presidència. Dues orelles i una cua que es talla però no es concedeix. Els aplaudiments, els crits, els visques no paren en una volta a la plaça ensordidora.
Aquest va ser el primer toro de José Tomás, que compartia cartell amb un discret Juan Mora i un emocionat Serafín Marín. En el segon de Tomás semblava que la màgia s’havia esgotat però no el geni, no hi ha hagut fortuna en la darrera sort. El darrer privilegi ha estat per al català Marín, que ha estat recompensat amb afecte.
Diuen que ha estat la darrera cursa de la història d’aquest país i aquesta plaça. Potser l’afició hauria mort amb la retirada de Tomás, potser abans i tot. Com deia un amic, les tradicions moren soles no cal prohibir-les. Alguns, d’aquests que posem la bellesa del toreig per davant de l’animalisme moral, podrem dir que, com vam veure jugar a Messi, un dia vam veure torejar a José Tomás.
