Quan expliquem els elements que conformen la personalitat nacional dels catalans, al costat de la llengua, les formes de vida i la voluntat d’ésser hi posem sempre la història pròpia, la que hem viscut al llarg dels segles. La història és la que ens explica les vicissituds, encerts i errors que hem comès i esdevé una dada imprescindible per a entendre la realitat quotidiana i elaborar les aspiracions.
Es per aquesta raó que la responsabilitat dels historiadors és important i que recordem especialment els que de forma més clara saben explicar-nos les èpoques i deduir-ne els replecs. En el segle XX dos historiadors són recordats especialment per les seves obres, Ferran Soldevila (Barcelona 1894-1971) i Jaume Vicens i Vives (Girona 1910-Lió 1960).
Ara, el 9 de setembre ha mort un d’aquests grans historiadors catalans, Josep Termes que havia dedicat el seu esforç a l’estudi i la divulgació de l’arrel popular del catalanisme. Fou catedràtic d’història contemporània de la Universitat de Barcelona des del 1982 i posteriorment des del 1991 de la Universitat Pompeu Fabra.
L’obra de Josep Termes es especialment útil perquè explica el sentit profund dels moviments socials de Catalunya al segle XIX i XX, es sense cap mena de dubte, l’historiador que els estudià més a fons i va saber explicar-ne el seus batecs.
Sobre aquests grans fenòmens socials havia existit durant molts anys l’opinió generalitzada de que es produïen al marge del catalanisme i ha estat Josep Termes qui ha explicat i divulgat el caràcter que tenien les associacions d’ajuda mútua, els ateneus, corals i orfeons, cooperatives i finalment sindicats que existiren en aquesta llarga etapa de la nostra història.
Una versió retòrica del marxisme explicada des de posicions sucursalistes oblidava la gran importància d’aquests moviments per la senzilla raó de que no encaixaven amb els seus propòsits. Termes explicà de forma clara i constant que aquests moviments sorgits d’un poble com a Catalunya sense Estat propi veien l’Estat espanyol com un factor llunyà i hostil i per això sistemàticament optaven per plantejaments que sorgits de l’arrel popular intentaven processos d’associacionisme i educació fets amb esforç des de la realitat, sense interferències doctrinàries.
Entre els seus llibres cal recordar i recomanar “Les arrels populars del catalanisme” (1999), “Històries de la Catalunya treballadora” (2000) i “Història del catalanisme fins el 1923” (2000), entre molts altres.
De caràcter cordial, ha estat un treballador incansable. Gran part de la seva biblioteca l’havia cedit al Museu d’Història de Catalunya. Havia rebut la Creu de Sant Jordi (1990) i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2006).
Ha contribuït amb els seus estudis a que el catalanisme sigui conegut en tota l’amplada social que sempre l’ha caracteritzat, des dels seus orígens fins als nostres dies, i en ajudar a que entenguem que és la normal aspiració d’un poble, ens ha ajudat a comprendre i valorar aquest immens patrimoni col·lectiu i també a saber quina es la nostra responsabilitat actual.
