Fa anys que van recomanar-me el llibre d´Elisabeth Kübler-Ross, “La Muerte un Amanecer”. La seva lectura va impressionar-me. La vida i la mort han estat sempre un misteri, i penso que ho seran sempre, perquè per molt que la humanitat ha aconseguit grans descobriments, en el coneixement del més enllà no ha donat cap pas endavant. Uns científics diuen que al deixar d’existir s’acaba tot perquè no hi ha cap evidència que contradigui aquesta afirmació. Altres creuen que hi ha més vida desprès de la terrenal i que la ciència no ho sap ni té resposta per tot. En realitat és una qüestió que hem de plantejar en termes de raonabilitat, experiència de fe i esperança més que no pas en termes de ciència empírica. El que és innegable és que l’ésser humà és quelcom més que un conjunt de cèl·lules i que és capaç d’expressar sentiments que transcendeixen les barreres físiques de l’espai i el temps.
Elisabeth Kübler Ross va estudiar medicina amb l’esperança de traslladar-se a a la India, com havia fet Albert Schwetser anant a l’Àfrica, però el destí va portar-la als Estats Units, on va treballar amb malalts mentals i amb els que va adonar-se, al cap d’uns anys, que podien tenir una vida autònoma.
La seva figura és coneguda per ajudar a malalts terminals i a les seves famílies a que no es traumatitzessin amb l’ira, el dolor i la depressió trobant l’acceptació del drama que suposa la mort d’un ésser estimat.
Va apassionar-se per donar ànims als malalts terminals. Pionera del moviment de cures pal·liatives, autora de més de 20 llibres traduïts a 80 llengües va ésser considerada perla revista Timescom una de les 100 pensadores més importants del segle XX. Va sentir-se horroritzada pels tractaments que es donaven a moribunds. Se’ls aïllava, se n’abusava i ningú era honest amb ells
La Drª Kübler s’asseia a vora dels malalts terminals escoltant-los i donant-les-hi l’esperança de que hi ha vida desprès dela mort. Elquadre mèdic de l’hospital de Chicago van acusar-la d’explotar-los però ella va publicar un llibre en el que explicava la seva experiència amb més de 500 moribunds. Va ésser un “best seller”.
Va voler explorar i investigar la possibilitat de la vida desprès dela mort. Moltsmetges van allunyar-se’n i la universitat de Chicago van acomiadar-la. Va dedicar-se a donar conferències, a escriure i a ajudar a les persones en el dol i als malats en la seva última etapa de la vida.
Ara quan es parla de les cures pal·liatives i del testament vital testimonis com els de la Drª Kübler-Ross són importants perquè als malalts i les famílies angoixades no troben fàcilment a qui recórrer. Alguns metges estan obsessionats per la ciència, per la cura del cos, en les màquines que exploren cada racó humà però no se’n adonen del sofriment espiritual que pateixen els malalts i les famílies. Una paraula afectuosa, un gest de comprensió, d’interès, pot ser el bàlsam que necessiten. Abans el metge era a més persona. Ara és un professional asèptic, potser per autoprotecció, que t’abandona a les mans de la ciència.
No sé si la doctora suïssa anava errada en les seves teories però els homes des de temps immemorials han necessitat creure que hi ha una vida desprès dela mort. Certamentno sabem res d’aquesta etapa tan dura com és veure morir a un ser estimat sense saber el seu destí final. La Drª Kübler-Ross afirma que els malalts els quals assistia havien vist el famós túnel del que tots hem sentit parlar i que trobaven una pau indescriptible. Ho descriu una persona amb 28 títols de doctor Honoris Causa i de reconeguda honestedat professional.
No vull influir a ningú que llegeixi “La Muerte un Amanecer” però és interessant confrontar opinions, i que cadascú en tregui de la seva lectura i pel seu propi bé el que li sembli més valuós per asserenar l’esperit.
Elisabeth Kübler-Ross va néixer a Zurich el 8 de juliol de 1928 i va morir a Arizona el 24 d’agost de l’any 2004.
