Més enllà de les declaracions ministerials, fa dies que em fascina l’actitud espanyola: un govern d’occident fent gala obertament i amb orgull del fet que en la seva legalitat el dret a l’autodeterminació no hi cap. Entenc que parlem de legalitat, però –amb el meu més sincer respecte pels juristes- rere les lleis hi ha idees i tradicions de pensament, sense les quals les primeres són poca cosa més que costum, per molt important que aquest sigui, naturalment. En democràcia, la lliure determinació dels pobles hauria de ser quelcom que tota legalitat permetés. Que un país d’Europa faci gala de tal feblesa democràtica és senzillament sorprenent. En contraposició, el Regne Unit capitanejat pel conservador Cameron accepta la celebració d’un referèndum a Escòcia després de la feina ben feta pels nacionalistes de Salmond. Accepta la democràcia per després jugar la partida política defensant el No. Una lliçó de maneres democràtiques a l’estil de l’ Eton College. Brilliant! Mr Cameron.

La història a vegades es presta a simplismes i per això cal ser molt prudent, però si fem una anàlisi comparada dels dos imperis històrics, l’espanyol i el britànic, veurem coses interessants. Tot i els episodis de manca de llibertat compartits, el cas britànic presenta algunes subtils diferències que no és que expliquin la gran diferència democràtica del present, però sí que ens ajuden a entendre-la. La d’Espanya és la història d’una forma política que al llarg de l’Edat Moderna va intentar trencar l’equilibri entre els regnes que la formaven, per acabar afavorint el regne de Castella. La raó de tal estratègia no era en cap cas nacionalista ni anticatalana (afirmar-ho seria un anacronisme vergonyant) i s’ha d’entendre en termes de govern monàrquic i de construcció de l’Estat modern; provenia de la manifesta feblesa de les corts castellanes en comparació, per exemple, amb les de la Corona d’Aragó, davant les quals el rei ho tenia més difícil per dur a terme les seves polítiques. Els reis espanyols moderns, doncs, varen intentar de totes totes obtenir arreu la fortalesa sobirana que tenien davant les corts de Castella, mirant d’imposar el seu model a altres territoris. Així, l’equilibri entre regnes no passà de l’època de Ferran el Catòlic i, des d’aleshores, el tracte desigual i l’intent d’imposar les formes de Castella als altres territoris van ser un fet. L’anàlisi no és meva, apreciats lectors, és de l’historiador John Elliott (La revolta catalana, 1598-1640. PUV, 2006), hispanista poc sospitós de representar una historiografia nacionalista catalana de la qual ell precisament fou revisor.

La diferència amb el Regne Unit, també un imperi, és evident: la política britànica (i anglesa abans de 1707) estigué altament marcada per una història de tensió entre poders que acabà desembocant en un equilibri polític entre els mateixos. No és d’estranyar la irrupció que en temps revolucionaris (1640-1700, aproximadament) protagonitzà el pensament republicà en la política anglesa, amb l’ideal del balanced government hereu de la politeia o república equilibrada aristotèlica-polibiana com una de les seves idees bàsiques. El resultat fou una política més donada al diàleg i al respecte i equilibri entre poders.

Aquestes paraules no pretenen fer oblidar l’imperialisme britànic, amb les seves cares més fosques, que les té. Però sí que ens permeten veure una diferència amb l’imperialisme espanyol. El primer ha sigut capaç, en diverses ocasions perfectament registrades, de reciclar-se vers el diàleg i la democràcia; el segon segueix mantenint un to propi d’una altra època en el qual la imposició és més forta que el respecte pels altres. No és cosa de dretes o d’esquerres, és cosa d’un històric costum polític poc donat al diàleg que va tenir potser en la transició una forçada (fins a cert punt fingida?) excepció.  l’Imperi contraataca.

@jordifeixas

Jordi Feixas
Barcelona, 1987. Llicenciat en Història i Màster en Pensament Contemporani, actualment prepara el doctorat en Filosofia política. Professor d’Història i Filosofia a batxillerat. Cada cop veu més clar que alguns pensadors del passat van entendre certes coses molt millor que nosaltres.

Deixa un comentari

Introduïu el vostre comentari
Introduïu aquí el vostre nom

Article anteriorL´hora dels catalans
Article següentEl Feixisme a l’Alguer