Si seguim la teoria clàssica de la ciència política, la nació és la titular de la sobirania i això li permet dotar-se d’un estat. Però existeixen diverses concepcions del que és una nació.

Com vam veure a “La indissolubilitat de la nació espanyola”, la primera referència a la nació espanyola que trobem en un text legal és a l’Estatut de Baiona, primera constitució de l’estat, vigent sota el regnat de Josep I, germà de Napoleó. De fet, si fem cas dels historiadors, l’Estatut era de redacció francesa, i els compromissaris espanyols es van limitar a signar-lo. No és estrany, doncs, que el concepte de nació jacobí, nascut de la Il·lustració i de la Revolució francesa, hagi impregnat no tan sols la legislació espanyola fins a dia d’avui, sinó també l’imaginari popular.

La nació jacobina és simplement el conjunt d’habitants dins les fronteres d’un estat. I ja hem arribat al capdavall del carrer: si la nació és la que es dota d’un estat, i és nació el conjunt d’habitants d’un estat, què fou primer, l’ou o la gallina? Estem davant una fal·làcia del cercle viciós: “Què ve primer: x que no pot venir sense I, o I que no pot venir sense x?”

Una altra concepció és la del romanticisme alemany, que sosté que una nació és un conjunt d’individus que comparteixen raça, llengua, història, etc. i que són conscients de pertànyer a aquesta nació. És, si fa no fa, el concepte que defensava Enric Prat de la Riba a La Nacionalitat Catalana. En aquesta concepció, la nació és un producte històric i és prèvia a l’estat. De fet, són realitats independents que no cal que coincideixin per força –hi port haver nacions sense estat.

La diferència entre una concepció i l’altra cal buscar-la en la història. La Revolució francesa adopta un concepte de nació exclusivament per legitimar l´ús del poder per part de l’estat. En l’Antic Règim, el monarca tenia poder “por la gracia de Dios”, la seva legitimitat era d’origen diví. La Revolució no qüestiona l’àmbit territorial de la monarquia, ni permet que els ciutadans decideixin crear estats diferents del que ja existia amb la monarquia. La seva concepció de nació és purament instrumental, només serveix per justificar els poders que en endavant tindrà l’estat (que no seran pocs, vistos el Terror, la Dictadura i l’Imperi). En canvi, la unificació alemanya hauria estat impossible amb el concepte de nació francès. El territori de l’actual Alemanya estava dividit entre tot un seguit de prínceps sobirans, per tant calia superar-ne l’àmbit territorial si es volia crear un estat alemany.

D’altra banda, el concepte d’estat jacobí és només territorial, i no se’n desprèn cap tipus de característica cultural, lingüística o de cap altra mena que calgui compartir. Sorprèn, per tant, que el mateix estat francès –com també ha fet i continua fent l’espanyol—hagi maldat per homogeneïtzar culturalment la ciutadania. Com a mostra, tenim aquest texts que he extret de la Viquipèdia:

“Textos de dos informes adreçats a la Convenció Nacional el 1794 per dos dels seus diputats:

La monarquia tenia raons per assemblar-se a la Torre de Babel; en la democràcia, deixar els ciutadans ignorants de la llengua nacional, incapaços de controlar el poder, és trair la pàtria … Al país d’un poble lliure, la llengua ha de ser una i la mateixa per a tots. […] Quantes despeses hem hagut de fer per traduir les lleis de les dues primeres assemblees nacionals a les diferents llengües de França! Com si ens correspongués a nosaltres conservar aquests parlars bàrbars i aquests idiomes grollers que només poden resultar profitosos als fanàtics i als contrarevolucionaris! (…) El federalisme i la superstició parlen baix bretó; l’emigració i l’odi a la República parlen alemany… La contrarevolució parla italià i el fanatisme parla basc. Perseguim aquests instruments d’ignorància i d’error.

  • L’Abat Gregori adreçà a la Convenció el 4 de juny el seu Rapport sur la nécessité et les moyens d’anéantir les patois et d’universaliser la langue française, on, a més de lamentar que només el 10% de la població de França parlés francès, hi proposava l’adopció de mesures per fer desaparèixer del tot les llengües regionals.

Tota aquesta teoria es va dur a la pràctica durant el Règim del Terror amb el decret del 2 de termidor de l’any II (20 de juliol de 1794) segons el qual dins del territori de la República no es podria redactar cap document públic en una llengua que no fos el francès, ni tampoc enregistrar cap document, ni que fos privat, que no estigués escrit en francès; els funcionaris que, en l’exercici de les seves funcions, fessin servir una llengua diferent del francès serien condemnats a sis mesos de presó i destituïts, mateixa pena que s’aplicava als registradors que acceptessin documents no escrits en francès.”

Simptomàtic, oi? I també molt familiar. Però darrere totes aquestes ficcions, enganys i manipulacions, què hi ha? Actualment, tot el territori emergit del món està ocupat per estats sobirans. I les lleis fonamentals d’aquests estats recullen totes un concepte d’estat jacobí, ja que això garanteix la continuïtat de l’estat com si fos etern. Caldria veure qui són els interessats que un estat sigui etern i per quin motiu.

Potser el concepte de sobirania en ajudarà a desfer l’entrellat.

 

 

Xavier Anguera
Vilanova i la Geltrú, 1966. Treballo al Centre de Normalització Lingüística de l’Hospitalet de Llobregat. Sóc coautor de llibres de català per a adults i he publicat dos treballs sobre entitats catalanistes de Vilanova. També he col·laborat amb nombroses editorials com a corrector i traductor. Molt a desgrat meu, tinc un caràcter inclinat a l’escepticisme i el sarcasme.

Deixa un comentari

Introduïu el vostre comentari
Introduïu aquí el vostre nom

Article anteriorLa vichyssoise
Article següentQuantes enquestes més calen?