Fa anys vaig llegir en la Revista Anyal del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria, el popular CADCI de l’any 1911 els textos d’una sèrie de conferències que aquesta entitat havia realitzat sobre el tema de l’Educació Civil on havien intervingut destacats pedagogs, entre els quals Alexandre Galí qui havia tractat sobre “L’Escola i la vida en la formació integral de l’home. El cas de la Catalunya d’avui” qui acabava la seva exposició dient que Catalunya era encara una “terra insegura” perquè encara molts no havien tingut l’oportunitat de crear-se aquelles conviccions que són les que forgen les actituds a partir de les quals pot construir-se amb solidesa els projectes que fan avançar un poble.

Reconec que aquella conferència em causà una gran impressió i la vaig comentar amb Raimon Galí (Barcelona, 1917 – 2005) que fou pedagog, antropòleg i escriptor i que crec dedicà la seva vida justament a esforçar-se en fer possible aquest gran esforç de sembrar aquelles actituds en les diverses etapes de la seva trajectòria, dedicant les seves energies en superar aquesta mancança bàsica de Catalunya.

Sortosament per a conèixer el sistemàtic esforç a que es dedicà tenim avui un conjunt de llibres que ens expliquen amb precisió el treball difícil i esperançat que realitzà.

Aquest testimoni que avui tenim a l’abast el trobem en les seves aportacions als “Quaderns de l’Exili”, publicació realitzada a Mèxic entre els anys 1943 i 1947 (J.M. Ametlla, Ll.Ferran de Pol, R.Galí i J. Sales, primera edició facsímil publicada l’abril de 1982), el trobem de retorn a Catalunya en “Senyals de camí” (1963), en “Els camins de l’estimar 1971-1980” (1981) i en “Recalada” (1948-1962) publicat el 1984.

A continuació, Raimon Galí ens ha deixat una sèrie de set llibres que crec encara no són prou coneguts i que ens poden fer un gran servei perquè ens descriuen des de la seva experiència personal la trasbalsada realitat catalana de gran part del segle XX.

Aquests llibres publicats per “Barcelonesa d’Edicions” tenen com a enunciat general el títol de “Signe de contradicció”, comencen amb “La Catalunya d’en Prat” (1985), “La Catalunya d’en Macià i l’Avantguerra”

(2001), continuen amb la descripció dels anys del conflicte bèl.lic que Raimon Galí visqué com a militar sortit de l’Escola de Guerra de la Generalitat, com oficial i que acabà en l’Estat Major: “Aixecament i Revolta” (1999), “L’exèrcit de Catalunya” (1991), “El X Cos d’exèrcit i la caiguda d’Aragó” (1994) i “L’Ebre i la caiguda de Catalunya” (1996). Són llibres que poden aclarir informacions confuses que sovint han envoltat aquells anys, són el testimoni directe i sincer d’un personatge que vivia aquelles situacions des de les conviccions que sempre el portaren pel camí de l’espiritualitat i del patriotisme.

En els darrers temps de la seva vida va escriure “Memòries” (Proa, setembre de 2004), que és un resum de les seves vivències i també en aquesta etapa publicà “Semblances”, amb un pròleg de 2004, llibre que presenta un conjunt de personalitats amb qui havia compartit inquietuds i esperances.

El 28 d’abril d’enguany s’escaurà el desè aniversari del traspàs de Raimon Galí, personatge que dedicà les seves energies a sembrar aquelles conviccions que forgen els pobles, el testimoni del qual ens pot seguir essent útil en aquesta etapa en la que vivim un procés de grans aspiracions al que cal dedicar també les millor energies.