Deia Josep Pla del santuari de Queralt: “Per veure aquest País, Berga sembla que té preparat per al turista el santuari de Queralt. (…) La Balconada és prodigiosa la presència de terra és tan abassegadora que us sentiu com abrigat dins les mateixes entranyes del país”.
Verdaguer des del santuari el 2 de setembre va escriure una carta al canonge vigatà Jaume Collel: “He seguit tos passos per Borredà i la Nou, més he tirat endavant fins a Queralt, a on passaria de bona gana una quinzenada, tan encisat n’estic! Més ja que vols anar a Banyuls, baixaré a Berga dilluns matí, i lo mateix dia arribaré a Barcelona, si Déu plau, a on t’esperaré. Ja et parlaré d’aquest santuari Perla dels santuaris marians de Catalunya”.
L’escriptor basc Pío Baroja a la seva novel·la “Humano Enigma” diu: “Es Berga un pueblo no muy grande, recostado sobre la montaña llamada el Queralt, que con otras estribaciones limita su horizonte y le forma un anfiteatro. El Queralt es un pequeño Montserrat menos alto, menos agujereado, menos pintoresco, sin sus rocas como torres y sus agujas como tubos de órganos. El Queralt tiene también una ermita en la cúspide, dedicada a la Mare de Déu”.
Joan Perucho parla de Queralt a “Història d’un Retrat”, hi escriu: “El Berguedà ha constituït sempre per a mi un paisatge d’elecció. A una banda, des dels cims, el santuari de la Mare de Déu de Queralt, avui de difícil accés per causa de les deficiències del funicular. La Mare de Déu esguarda les comes i pujols de l’altura amb el somriure als llavis i la corona ben posada. L’església és magnífica. A l’altra banda ens trobem amb Sant Quirze de Pedret, amb el cèlebre mural reproduït a tot arreu. Berga és ciutat costeruda i bella”
L’escriptor mallorquí Baltasar Porcel, al seu llibre “Camins i Ombres”, va escriure: “La darrera bèstia muntanyenca del Prepirineu, la cúspide de Queralt amb el seu miler de metres, és un esplèndid mirador damunt la plana. És una plàcida presa d’alè, de repòs, deixar caure la vista des de Queralt sobre el pla que es dilata en un arc de vint quilòmetres, cap al sud, formant un suau pendent en successius i breus esglaonaments… El Santuari de Queralt és un niu d’àliga, aferrat al cim rocallós. Consta d’una edificació immensa i mig esbalandrada, l’altra mitja renovada, on es proveeix de menjar i llit el visitant. La talla de la Mare de Déu que guarda és, sembla, del XIII. Vaig entrar dins el temple, de factura neoclassicitzant. Entro una estona a la cambra del capellà de Queralt (mossèn Ballarín) atapeïda de llibres. És un home de mitjana edat, alt, magre, un xic desmanyocat. Amb el temps, ens férem amics. Creu en Déu, en l’anarquisme, en l’església, en la llibertat de l’amor. I somriu molt. El domini del paisatge que s’obté a Queralt és, sí, un autèntic prodigi”.
Podria fer pàgines i més pàgines de literatura queraltina, però no cal. El que mai no entendré mai es que els edificis municipals de Queralt, que en són propietat exclusiva de l’ajuntament de Berga des de l’any 1974 no hi hagi fet, l’ajuntament berguedà, mai res de res. I que Queralt a l’any 2015, encara no tingui l’aigua clorada de Tagast o del Canal Industrial, com tenim a totes les cases de Berga.
