– Ai! Dimonis! Quin mal – s’havia donat un cop al cap amb un sortint de la roca. Va seguir endavant fins que de sobte va deixar de sentir l’ocell. Al davant hi havia molt poca claror i al darrera seu molta foscor, així que no tenia més remei que seguir endavant malgrat que ja no sentia l’ocell guia.

Endavant, Sara, no et pots rendir, es deia a sí mateixa per a animar-se, però les temptacions de seure a terra i arrencar a plorar eren tan grans que si no hagués tornat a sentir el cant de l’ocell segur que ho hauria fet. Va seguir caminant a les palpentes i com per art de màgia, després d’un revolt del corredor es va trobar de pet al final del passadís. Havia arribat al punt més alt del turó, que no era molt, però li permetia de veure tota l’extensió de la petita illa. Allà baix, a la badia, hi havia el vaixell del seu pare fondejat, i més enllà, en una altra badia, hi havia un altre vaixell.

– Un altre vaixell?  – va exclamar – Què hi fa un altre vaixell a l’illa del meu pare?

Havia d’avisar-lo d’aquell perill. Però, com ho faria si ell havia desaparegut? Què podia fer ella? Va decidir de baixar a avisar els homes del Batàvia i que en Jack el Vell o en Frank el Boig decidissin què fer.

Va baixar tan ràpid com les seves cames i les pedres li permetien. Cada cop que topava amb un arbre espantava una colla de lloros cridaners que protestaven i aixecaven el vol. Un cop es va estimbar per un pendent i sort en va tenir de xocar contra un matoll frondós que li va parar la caiguda malgrat que va provocar una estampida de talps que hi feien una becaina.

A la fi va arribar a la platja però va trobar la xalupa buida. On eren els homes del seu pare? No s’atrevia a cridar gaire perquè no sabia si els de l’altre vaixell estaven per allà aprop així que va dir els seus noms fluixet. No va obtenir resposta. Però, què diantre passava? Perquè tothom es perdia avui? Com s’ho faria per avisar el Batàvia? Ella no tenia prou forces per fer arribar la xalupa fins el vaixell i era prou lluny com per no atrevir-se a anar-hi nedant. Així que va començar a saltar i ballar a la platja com una mona boja mentre xiulava amb totes les seves forces.

Al cap d’una estona va veure moviment a coberta i en Jack que amb el seu braç li feia senyals. Una altra xalupa va ser botada i va anar cap a la platja. En Jack, molt orgullós d’haver estat el primer en veure-la tot i tenir només un ull, va escoltar tota la història de la noia.

– Imagino que el teu pare en haver-te perdut ha tornat a la platja per veure si hi eres aquí. En no trobar-te deuen haver començat a buscar-te per l’illa.

– Ja, però, i l’altre vaixell? I si s’han trobat tots i els han atrapat i els tenen presoners?

En Jack ja ho havia pensat això, però no ho havia volgut dir per no amoïnar-la.

– Frank s’ha quedat al comandament del Batàvia, li hauríem de dir què passa. Sara, tu torna al vaixell amb aquests dos homes i li ho expliques. Jo vaig a fer una ullada amb aquests altres. Si no hem tornat pel sopar, partiu d’aquí perquè serà senyal que ens han apressat a tots.

– No! – va dir la Sara – Jo no deixaré el meu pare en mans d’una colla de pirates.

– Sara, Nelson el Roig és un pirata. Els de l’altre vaixell no sabem qui són. És la nostra estrella la que ens guia en aquesta vida al mar i tard o d’hora la nostra sort es pot acabar. Només nosaltres podem decidir de seguir arriscant i morir o de posar fre a les nostres aventures i viure amb el que hem atresorat durant tant de temps.

– Jack el Vell, m’és igual el què em diguis. El meu pare em necessita i jo no el deixaré en mans de qui dimonis l’hagi atrapat.