Cap de setmana a Roda de Barà —que he vist també escrit Berà i no sé quina de les dues locucions és la correcta. L’apartament del David i la Carlota és dins d’un d’aquests complexos residencials amb jardinet comunitari i piscina inclosa. Són molts veïns però en semblen molt pocs. Ambient familiar i nits que acaben ben d’hora, silenci a la piscina il·luminada envoltada de l’herba i les flors tan ben cuidades. Nosaltres però portem un altre ritme i allarguem la fosca amb converses absurdes però del tot interessants. Si hi ha una cosa que poden fer dues parelles és discutir. Els homes sempre veiem les coses de la mateixa manera, i ens defensem i riem amb les mateixes teories i arguments i de la mateixa manera les dones es protegeixen entre elles i tenen els mateixos ideals. És dolç que així sigui i que tot i les diferències al final el que compta és que ens estimem i ens comprenem més del que volem aparentar quan som dins d’aquestes conversacions.
Hem fet dos dels 3 àpats al restaurant La Bota, que és a 30 segons de la caseta. Restaurant familiar que té la característica d’estar ubicat al voltant d’una bota gegant que és alhora un saló privat. La fusta, com era d’esperar, n’és l’estructura principal. Caliu, llar. La forma, tan atípica, el torna encantador i els cambrers s’esforcen en parlar un català més que correcte tot i no ser, alguns, d’aquí. Hi ha turisme i cal parlar idiomes però també és just que tinguem un espai per a la nostra llengua. Una cosa és fer un favor a les persones que ens vénen a visitar i l’altra, de molt diferent, és deixar-nos humiliar com tantes vegades ha passat a Catalunya. No fa gaire parlàvem amb uns amics de Madrid i ens explicaven que demanaren una carta en espanyol a un restaurant de Sabadell, que no val res per cert, i li digueren que no en tenien. Bé, el problema no és que no tinguessin cartes en castellà sinó que segurament tampoc disposaven de cartes en anglès o francès o italià. No és doncs, un problema patriòtic, sinó de qualitat.
Els entrants són encertats. Peix. Domina el peix i això que encara no som a l’estiu i la carta conserva molts dels plats típics d’hivern. Però hi ha per exemple les gambes gegants de Tarragona amb gavardina. Un arrebossat ben lleuger, gens oliós encara que gruixut, i la gamba feta al punt. Aquesta cosa de voler deixar el peix tan cuit és sempre un error. El peix, i sobretot el marisc, ha d’estar poc fet o pràcticament cru. Una gamba cuita més del compte és un insult, tal com un filet passat és només un tros de suro per rossegar. Els calamarcets són d’una qualitat altíssima igual que els xipirons. De segon és una gran tria l’arròs caldós amb llamàntol.
La Bota és un restaurant humil, que no enganya i que t’explica les coses tal com són. Hem estat tan acostumats a que ens mentissin a la cara, hem estat tan habituats a l’estafa que quan un restaurant ens ofereix un cuina sincera, on les coses tenen el gust que han de tenir encara ens sorprenem. És del tot lamentable que segons quins llocs romanguin oberts i tinguin cada dia la possibilitat d’ensarronar un nou client. Al final la culpa és teva, esclar, però que tants pirates puguin campar impunement és, com a mínim, dramàtic. Per coses com aquestes cal reivindicar restaurants com aquests. Perquè saps que tot i ser en un lloc turístic menjaràs correctament i no seràs enredat. A fi de comptes els turistes són turistes però no idiotes i el restaurant és ple a vessar.
977 801 101
Carrer Bèlgica, 21-23.
Roda de Barà. Tarragona
