Rememoro Màrius Torres quan s’apropa la diada de l’11 de setembre. Ho faig amb dos dels seus poemes, que tenen molt a veure amb el dia que anem a celebrar. El nostre poeta, als 25 anys, emmalaltí de tuberculosi, la qual cosa repercutí dràsticament i sortosament en tota la seva obra. Morí l’any 1942, amb només 32 anys. Però també fou una mort d’enyorament.

Llegint-los – “La ciutat llunyana” i “Molt lluny d’aquí”, albirem com l’autor pateix una enorme tristesa per l’enfocament de les seves ciutats -la seva pàtria, en definitiva- quan ja ha quedat enrere la guerra civil. L’autor evoca uns llocs ideals, perduts, però capaços de superar les circumstàncies que en aquells moments “eren les que eren”. Per això, hi trobem simbolitzat tot un crit d’esperança, descrivint la pàtria que ell desitja. La ciutat o el lloc llunyà de què parla Màrius Torres no és cap ciutat o lloc concrets: sí que és la seva pàtria materna. Es tracta dela Catalunyasomniada, és a dir un país culte i civilitzat, competent i eficaç en un futur proper…La conclusió que podem treure d’aquests poemes és que l’autor sent l’enfonsament de la seva nació i n’evoca una altra capaç de superar totes les circumstàncies adverses.

 “La ciutat llunyana”: “Ara que el braç potent de les fúries aterra / la ciutat d’ideals que volíem bastir, / entre runes de somnis colgats, més prop de terra, / Pàtria, guarda’ns: – la terra no sabrà mai mentir. / Entre tants crits estranys, que la teva veu pura / ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol / que creure i esperar la nova arquitectura / amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl./ Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa! / Més llunyana, més lliure, una altra n’hi ha, potser, / que ens envia, per sobre d’aquest temps presoner, / batecs d’aire i de fe. La d’una veu de bronze / que de torres altíssimes s’allarga pels camins, / i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins”.

 “Molt lluny d’aquí”:Sé una ciutat, molt lluny d’aquí, dolça i secreta, / on els anys d’alegria són breus com una nit; / on el sol és feliç, el vent és un poeta, / i la boira és fidel com el meu esperit. / L’Orient hi deixà la seva sang de roses, / la mitja lluna càlida del seu minvant etern / i, enllà d’un gran silenci de persianes closes, / un riu profund que corre per una nit d’hivern. / Als seus vells carrerons, plens de fervor, arriba / jo no sé de quins segles un gris d’amor i encens; / el so de les campanes hi té una ànima viva / i el seu batec és lliure com el del cor dels nens. / Allí, més bells encara que els parcs en primavera, / els camps humils i alegres s’obren al capaltard; / en el seu gran repòs l’ànima es fa lleugera / com enmig de la vasta paciència del mar. / Res no crida el meu cor amb més tendresa, ara, / que aquells camins fondals de xops i de canyars. / El seu record fa un ròssec de recança al meu pas; torna a la meva espatlla la mà greu del meu pare”.

Yves Sauvingac
Llicenciat en Dret Civil i Doctor en Dret Canònic. Estudis de periodisme a l´antiga Escola de Periodisme de Barcelona -dècada dels anys 50-. Estudis de Dret Internacional a Amsterdam i Den Haag. Ha viscut molts anys a Itàlia, Holanda, Bèlgica i Alemanya. Col·laborador de la revista quadrimestral "Temes d´Avui". Pensionista actualment.

Deixa un comentari

Introduïu el vostre comentari
Introduïu aquí el vostre nom

Article anteriorIndependents, a pesar dels independentistes
Article següentdiu Chesterton