El capità va decidir intentar d’abordar el mercant ja que en un dels seus costats encara tenia baixada una escala de corda. Va enviar tres homes i el Miquel com a cap d’ells. A l’estona els vam veure apareixer per la borda i fer-nos senyals. “ El vaixell és buit, no hi ha ningú” van cridar.
Com podia ser això si la maleïda campana seguia sonant? DONG, DONG, DONG… El capità els va cridar que miressin quina càrrega portaven.
Una hora més tard els tres homes vàren tornar a La Coloma, però el Miquel no. Vàren explicar que havien mirat per tot arreu però que no havien trobat ningú que toqués la campana ni que comandés el vaixell. Que el quadern de bitàcola no hi era per enlloc i que els contenidors que hi havia a la bodega eren tancats i no deia en cap d’ells què transportaven. I, a la fi, que havien perdut el Miquel i no el trobaven per enlloc.
De sobte vàrem sentir uns xiscles dalt del mercant que ens van glaçar la sang. Després, silenci. I novament la campana: DONG, DONG, DONG, DONG… Llavors el Martí va cridar: “Mireu, és el Miquel!”
Allà estava, el nostre Miquel, mirant-nos des de la borda amb ulls de boig i un estrany somriure als llavis. “Sou maleïts perquè us heu atrevit a interrompre el viatge etern del Silur. A partir d’ara viatjareu per mars glaçats i no trobareu ningú fins que se us hagin consumit els dies i les nits. Sou maleïts !”
I tot d’una va caure desmaïat per la borda. A dures penes si el vàrem poder rescatar de les aigües gelades de l’Àrtic.
D’això fa cinc dies, i des de llavors hem viatjat sense rumb. El nostre capità va embogir i només deia que no era culpa seva, que ell no volia enfadar els monstres marins. No menjava ni bevia. El Martí va decidir tancar-lo a la seva cambra per evitar que en un descuït nostre es tirés per la borda. El Miquel es va posar malalt del fred que havia agafat en caure a l’oceà i no va despertar-se del seu desmai. Tots nosaltres vàrem decidir que faríem tot el que en Martí ens manés, era el segon de bord i, a més, l’únic que no s’havia cregut la maledicció del Silur, o almenys això deia ell.
Ara, mentre cuino peix pels homes, que d’això mentre hi hagi mar no ens faltarà, penso que alguna cosa de raó tindria la maledicció ja que en cinc dies no ens hem creuat amb cap vaixell, ni gran ni petit. A més, sense adonar-nos, el mercant es va fer fonedís: va desaparèixer tal qual havia aparegut. De moment, mentre tingui vida, aniré escrivint aquí tot allò que ens vagi passant. Prego a Déu que ens faci trobar el camí cap a casa abans que tots ens tornem lelos com el Miquel i el capità. Mare de Déu del Carme, patrona dels mariners, feu-nos tornar a ca nostra amb les famílies que ens esperen i permeteu-nos d’arribar a explicar aquesta història als nostres néts”.
BRUMMM!!! Un espetec impressionant va sonar per tot el port i va retronar dins de les golfes com si el mateix cel s’hagués trencat en mil troços. La croqueta no va bellugar ni un dit. Els tres nens estaven aclaparats per la hstòria de La Coloma. Gairebé ni respiraven. A la Berta se li havia caigut el llibre de les mans.
– Óndia! – va fer la Marta – Quina por!
– Què, el tro o la història? – va dir la Berta
– Eh, jo diria que tot, oi Lluís?
El Lluís no podia ni parlar. Només va demanar si aquella nit li deixaven ficar el seu sac entre elles dues.
La Berta va recollir el llibre però quan va trobar l’últim full que havia llegit va veure que no hi havia res més escrit. Tan sols al final hi havia una petita inscripció que deia:
“ La Coloma ha arribat a port un any després de la seva partida, el dia 21 de març de l’any del Senyor 1957. Només han sobreviscut aquest que escriu, en Pep de Can Pitu, el Martí i cinc mariners”.
Ja era molt tard quan la Berta va tancar el llibre i el va retornar al bagul. La tempesta seguia afora rugint com una fera monstruosa. Als nens els va costar dormir però a la fi el propi nerviosisme els va vèncer i van quedar-se clapats fins ben entrat el matí.
