Si no fos creient la meva vida no tindria res a veure amb el que ha estat i és ara mateix. Per començar no seria jesuïta i m’imagino que estaria, a aquestes alçades, desmantel·lant el meu despatx d’arquitectura per manca d’encàrrecs, venent al millor postor totes les maquetes, els plànols, els llibres acumulats a preu de paper, amb les maletes a mig fer, a punt de marxar al Qatar per probar fortuna com a dissenyador d’interiors de luxe, sector sanitaris, en un despatx especialitzat en urban hostels d’estil caribeny.
No donaria gràcies a Déu mai, per res, ni tan sols al llevar-me o a l’anar-me a dormir, t’imagines? Jo no, no m’ho imagino, com deu ser la vida així? Bufa, ja m’estan venint calfreds, no pensava que fos tan dur fer aquest exercici aparentment innocent. Ni mai llençar-me al seus braços fins i tot quan sembli que no m’ha d’agafar, sobretot aleshores, i sentir el fred glaçat a l’esquena i poder plorar, punyeta, la meva indigència, el meu anhel, les meves pors… Així com el consol inefable de sentir-me estimat d’aquella manera tan impossible de considerar si no ets creient i no t’has abandonat mai a les seves mans.
Aleshores, jo també diria, com a súmmum de la meva ideologia benpensant, allò de «l’important és ser bona persona», i coses tan buides com aquelles de «jo crec en la vida», o encara pitjor «alguna cosa hi deu haver, no sé, una energia…» T’imagines? «Una cosa», creuria en «una cosa»!, Déu meu santíssim, en una mena d’energia, qué dur!, com si fossis un carburant còsmic nodrint una immensa turbina amb les aspes gegants. Que trista seria la meva vida si no creiés en Jesucrist, salvador de la meva ànima i la de tothom!
No llegiria l’Himne a la Caritat més que en els casoris i em preguntaria cada vegada d’on deuen haver tret aquest text tan bonic. No coneixeria la història de Ruth, ni la de Jonàs, ni la de Job, ni la lluita de Jacob amb l’àngel… i en comptes de conèixer la immensa delicadesa d’Abraham amb Sara i la profunditat de la seva fe repetiria com un lloro aquell únic argument dels ateus indocumentats sobre la crueltat d’un Déu que li demana a Abraham de sacrificar el seu fill únic, quina salvatjada, la religió és la culpable de tota la violència que hi ha en el món i tota la repressió i tot el fonamentalisme i tota la homofòbia i tota la sida i tots els casos de pederàstia que s’han donat al món. I no perquè tots els ateus siguin així, consti, que els hi ha boníssimes persones i que coneixen la Bíblia millor que jo, però jo sóc molt animalot i tiraria pel dret, segur.
L’únic consol que se m’acudeix al plantejar-me què passaria si no fos creient és la possibilitat, més que contrastada, coneixent-me, de la meva futura conversió. Decididament, el més interessant que tindria la meva vida en el cas de no creure en Déu és, que tard o d’hora, potser ara que no tinc feina i que he de marxar al Qatar per començar de nou, és que estaria a punt d’arribar el moment de la meva conversió: així, de cop, Déu m’obriria els ulls i veuria com si fos nou allò que des de sempre hauria tingut al davant, cobert per un vel d’ignorància, de mandra, de dolor mal integrat, de ràbia i d’impotència, de prejudicis heretats, d’arguments ideològics agafats de prestat… del que sigui.
Tot això cauria i veuria Jesucrist amb els únics ulls amb què es pot mirar, els ulls de la fe, els ulls oberts per Déu a dins dels nostres ulls tancats. De cop veuria tot això per primera vegada, us imagineu? Maria Magdalena i Nicodem i la Samaritana i Zaqueu i Pere i Pau i la meva vida reflectida en pràcticament tots els salms! Brutal, sí, m’ho puc imaginar. I plorar tot el meu pecat, amb el rostre recolzat en el costat del Crist crucificat, plorant d’una alegria inefable, la del fill que torna a la casa del Pare i entén de cop perquè havia de marxar. I aleshores confessar-me i combregar i sentir-me part d’una comunitat que lloa el Senyor de paraula i en obres de justícia i caritat. I al cap d’un temps, no massa, arribaria el moment de fer, per fi, els Exercicis Espirituals.
