Feiner i lectiu, d’aquella manera. Així és com ens agrada a molts i a moltes celebrar Sant Jordi. Com una festa que ens permet anar a treballar i a estudiar, però, en realitat, no fer una altra cosa que preguntar a tota hora per les novetats literàries, per les signatures, pel color de la rosa, per quina hora va bé de sortir a mig matí a veure un programa de ràdio en directe… Quan la festa cau en cap de setmana, com passa aquest any, enyorem una mica la dimensió ciutadana, col·lectiva, de Sant Jordi, i potser a partir d’aquesta sensació d’absència encara ve més de gust de lloar-la.
Un dels grans encerts de la celebració, i en part també un dels motius del seu èxit, és que ens permet veure’ns amb les mateixes persones de la nostra quotidianitat, però alhora tractar-les des d’una faceta més lúdica, més festiva, més relaxada. Com si tot recomencés altra vegada. Aquest ‘tots junts a l’aire lliure’ d’aquest dia en què es treballa i s’estudia diferent és, justament, en l’arrel d’aquesta tradició. Els documents custodiats a l’Arxiu Històric de la Ciutat recullen que al segle XV ja es celebrava en aquesta data a Barcelona amb una fira de roses i de clavells. En els carrers que voltaven el carrer del Bisbe i la Casa de la Ciutat es disposaven tot de parades amb les flors que havien brotat per primavera. En aquella festa, que ja tenia un marcat accent amorós, les roses simbolitzaven les dones i els clavells, els homes.
Aleshores, ja feia com a mínim mig segle que el 23 d’abril era festiu a Barcelona. Resulta que l’any 1378, coincidint amb l’arribada a la capital catalana, des de Xipre, de la relíquia del braç dret de Sant Jordi, el Consell de Cent va instituir la celebració. Com explica un detallat article acadèmic de Josep Lluís Cebrián i Molina, el presumpte os del Sant anava protegit amb un reliquiari de plata i havia arribat a terres catalanes en forma de regal. La reina Elionor de Xipre va fer-lo enviar, a càrrec d’un mercader, fins a les mans del seu cosí germà el rei Pere III el Cerimoniós, que segons sembla era un gran col·leccionador de relíquies. Pel que diu la documentació de l’època, aquell 23 d’abril de 1378 va ser festa grossa a la capital catalana: es van engalanar els carrers i es va fer una processó lluïda amb la relíquia. La comitiva va anar des del Palau Reial Menor fins a la Capella de Santa Àgueda, just al costat del Saló del Tinell, al Palau Reial Major, on va quedar finalment dipositada.
Ens podem imaginar aquella festa, amb els gremis, els estaments religiosos i el poble menut, perquè certament ens ha quedat abundant documentació de com era la ciutat durant el segle XIV. Sabem que tant els artesans com les classes nobles participaven dels esdeveniments públics. Barcelona era llavors, com ho és ara, una de les places importants de la Mediterrània: el comerç hi bullia. Entre esclaus, mercaders i passavolants, es pot dir que un elevat percentatge de la població era nascuda fora de la Corona d’Aragó i parlava altres llengües. La capital, doncs, ja era cosmopolita quan s’hi va instituir la festa.
És curiós que, a pesar de venerar un màrtir dels primers cristians, el contingut religiós de la festa sembla sempre quedar en segon pla. Si no en tercer. Ràpidament la població s’apropia d’aquesta celebració primaveral i la transforma en una festa de les flors i de l’amor. És més, el caràcter llibresc no va venir fins molts segles més tard. Justament, en plena dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), quan la celebració de Sant Jordi estava terminantment prohibida. Va ser l’escriptor i editor valencià Vicent Clavel Andrés que va proposar de fer una festa per promoure el llibre a Catalunya. Primer, es va triar la tardor i no va ser fins que va caure el règim dictatorial que el 23 d’abril de 1930 el país va viure per primer cop la unió de roses i llibres al carrer.
Quan es ressegueix la història de la festa és impossible no adonar-se del profund alè cívic d’aquesta tradició, una tradició que, a poc a poc, ha anat acumulant matisos i ressons que fan que sempre ens vingui de gust viure en col·lectivitat aquesta festa de primavera i cultura. Ja sigui a través de la llegenda que Joan Amades situava a Montblanc o a través de les maratons de lectura de poesia de diverses poblacions, Sant Jordi celebra els valors civisme i d’entesa. És l’optimisme de la vida que neix de nou després d’haver estat guardada dins dels arbres pel glaç de l’hivern. A mi, sempre m’agrada recordar que al darrere del patró del país, tal com desvela l’etimologia del nom georgós, s’hi amaga un llaurador. Lluny de la falsa dicotomia camp-ciutat que ens vol vendre algun partit, la ciutat, només és ciutat, si hi ha un camp que l’alimenta i un llaurador que, per al dia de festa, ens talla la rosa i el clavell oblidat.
