Un mal dia el pot tenir qualsevol, com aquella senyora que l’altre dia anava amb la faldilla enganxada a les calces tot passejant amb el cul a l’aire tan tranquil·la fins que se’n deuria adonar a la parada de l’autobús. Quan es tracta d’assumptes més greus i estructurals, hem de posar de nosaltres mateixos per superar problemes, tensions, psicodrames, radicalitzacions, mals entesos; la faldilla traïdora enganxada a les calces té fàcil solució: endreçar-la de forma ràpida i discreta.
Sovint per trobar solucions a problemes complexos cal posar distància, no deixar-se ofegar per les bregues del dia a dia i respirar, relaxar-se, somriure, tornar a començar amb la mirada neta i ganes d’aprendre, de saber, del que no funciona. Aquest hivern, però, ja és evident que, amb la guerra a Ucraïna, els gasoductes danesos i suecs atacats intencionadament i la crisi de preus de l’energia que s’estén als productes de consum, serà dels més durs, potser també ens esperen desastres naturals o només temperatures sota zero -no ho desitjo pas-, però de ben segur que molta gent ens el passarem comptant cada un dels euros, cada un dels quilowatts per hora que gastem, tant a casa com a la feina. I encara el farà més dur el moment polític que vivim, ple de reptes també a escala nacional.
A Catalunya tenim més del 25% de la població en risc de pobresa, els delictes d’odi i discriminació en augment, les conductes suïcides com a primera causa de mort no natural, la inflació per damunt del 10%, més de la meitat del sou el dediquem a pagar el lloguer mentre som líders a l’estat en desnonaments diaris, un cada cinquanta cinc minuts, la llista només no té voluntat d’exhaustivitat, me’n deixo molts.
Els reptes, doncs, son molts, majúsculs, complexes i alguns relacionats amb variables que sabem que ens sobrepassen, però als que cal donar respostes. No val esperar que se solucionin sols i li toca encarar-los a qui té la possibilitat de donar respostes de forma més immediata i propera, ens locals a banda, que és el Govern de la Generalitat. No som a l’hivern i el Govern ja ha anunciat que té previst 300 milions d’euros per amortir la pujada de preus, per mi, això és positiu. El fàcil seria que el Govern digués que abaixa els impostos, i tots tan contents, però això només comportaria la rebaixa de la qualitat dels nostres serveis, que ja estan prou ressentits després de les successives onades de la COVID-19. Per cert, ahir es va fer públic, segons el Ministerio de Sanidad, el cost mig estimat per ingrés en llit convencional, 5.822 euros; a l’UCI, quasi 19.000 euros per pacient.
Es pot discutir si aquests tres cents milions serviran per aturar el cost del dur hivern que ens espera, si s’haurien d’haver destinat enlloc de la mobilitat, l’ensenyament, l’habitatge i la sostenibilitat a d’altres sectors tan necessitats o més que aquests, però se’ns dubte mostra acció i compromís, no passivitat, mostra voluntat d’incidir, de treballar per a la gent amb els recursos que es compta. Resoldre problemes complexos no és desenganxar un tros de faldilla de les calces.
