Queden pocs mesos perquè culmini el procés i, a mesura que s’acosta el termini fatídic dels divuit mesos o la convocatòria del referèndum, es van esvaint imperceptiblement alguns dubtes de l’escenari que s’ha mantingut fins ara. Sobretot al PDeCAT –amb l’ensorrament definitiu del patrimoni polític que Mas va guanyar el 9-N arran de les revelacions de les seves amistats perilloses amb Prenafeta, el desmarcament del conseller Vila i l’enrocament de Gordó, mentre el cas Pujol va podrint el nou projecte de Pascal i Bonvehí–, però també als Comuns –cada vegada més alineats amb el bloc constitucional, seguint l’evolució del PSC d’Iceta. Mentrestant, a Espanya, el nou PSOE de Pedro Sánchez ràpidament s’ha posicionat a favor de les tesis antireferèndum.
A JuntsxSí, continua la batalla latent entre ERC i els exconvergents, mal dissimulada per l’asimètric lideratge compartit entre Puigdemont i Junqueras, en què el primer tira pel dret perquè no té res a perdre-hi –ha reiterat que la seva etapa conclou amb el referèndum–, mentre el segon aspira a fer-se amb la presidència de la Generalitat sense gaires dependències de partits constitucionalistes.
Mentre, a fora del teatre polític, la gent cada dia es mostra més indiferent o escèptica amb el procés, i alguns que sembla que intueixen que la cosa anirà pel pedregar ja comencen a desmarcar-se de l’acció política. Les entitats sobiranistes tenen una capacitat de convocatòria limitada i la població més mobilitzada no és, curiosament, la més jove –la que s’hi juga el futur–, sinó la que ja té la vida més o menys assegurada.
Què passarà ara? Doncs el pas de la ficció a la realitat. I, potser considerant que el desenllaç serà desencisador, alguns ja miren de fer-lo coincidir amb el retorn de les vacances, en què, de fet, cada any es produeix un xoc entre la ficció vacacional i la crua realitat del dia a dia amb el començament del nou curs.
Hi haurà referèndum? És clar que no, perquè el Govern espanyol, de qui depenen unes quantes coses perquè es pugui celebrar amb garanties ho impedirà. Votarem? Pot ser que sí, però que acabi essent un nou 9-N gens pacífic, en què les condicions per exercir el vot no s’hagin pogut garantir en igualtat de condicions per a tots els ciutadans. Per a què servirà el resultat? Per a res, perquè haurà estat un procés electoral viciat. Hi haurà detencions, retirada de competències, inhabilitacions? Les mínimes, per no perjudicar la imatge exterior. Ens queixarem molt de manca de llibertats, vulneració dels drets bàsics? Sí. En farà cas ningú? Potser algú molt allunyat de la nostra realitat –i, per tant, poc influent–, sí. I llavors, què? Farem eleccions al Parlament de Catalunya i els dos partits més votats seran ERC i els Comuns, que hauran de pactar per formar un nou govern autonòmic, amb moltes ganes d‘autogovern, això sí. I tot el procés, què? S’haurà acabat, per fi! Haurem abandonat la ficció i haurem tornat a la realitat, que és l’hàbitat on ens toca viure, ens agradi més o menys.
A vegades, a la vida, tendim a crear universos paral·lels, on ens trobem molt bé. Ara, els avenços tecnològics de la realitat augmentada i el biaix epistemològic que propicien les xarxes socials ens ho faciliten molt, això de viure en mons de ficció. Però, de moment, encara hem de retornar de tant en tant a la realitat, fins que no es demostri el contrari. I la realitat és Trump i l’islamisme radical, el Brexit i una desigualtat creixent a dintre dels països occidentals, amb unes elevadíssimes taxes d’atur als països de la riba del Mediterrani, i una corrupció galopant en moltes institucions de l’estat. És versemblant creure que, en aquest context, algú de fora sortirà a defensar els legítims drets d‘autodeterminació del poble català? Els escocesos els van exercir per la via democràtica, des d’un partit independentista fort que ha aglutinat tots els partidaris de la independència d‘Escòcia i, tot i així, van perdre el referèndum. Mentrestant, a Catalunya, durant el procés, hem dedicat moltes hores a escorxar amb comissions parlamentàries i judicis retransmesos en directe per televisió l’únic partit polític que, convenientment depurat, hauria pogut capitalitzar les aspiracions independentistes dels catalans, i alguns dels seus botxins han estat els seus propis militants. I així no es va gaire lluny.
Per acabar, estava temptat de recordar la frase de Joan Sales sobre la imbecil·litat dels catalans, però opto per un altre leit motiv deI nostre tarannà: després d’un temps instal·lats en la rauxa, potser reprenem ara el camí del seny.
PS. M’ha costat molt d’escriure aquest article i m’agradaria que el desenllaç del procés fos tot un altre. Tanmateix, tinc la sensació que ja fa massa temps que el príncep va nu, però ningú no gosa dir-ho, per no ser titllat de políticament incorrecte.
