El Principat és un país petitet. Com a estat independent, en una llista (del 2015) de 196 estats de tot el món, ocuparia el lloc 138 per l’extensió, i el 99 per la població. Això no hauria de deixar gaires dubtes de què en el món d’avui, cada vegada més globalitzat, no ens podem permetre “chulerías” a la madrilenya, sinó que hem d’aixoplugar-nos en un grup on la unió faci la força i aquest grup no pot ser altre que la UE. Els desavantatges de no ser-hi serien més grans que els que pugui haver-hi ara i que són superables. Més que més que la força econòmica catalana no es basa en matèries primes que el món cobegi, sinó en la destresa investigadora i emprenedora de la seva gent, cosa que vol dir que hem d’estar oberts de bat a bat i aconseguir totes les ajudes i suports possibles. Quedar fora de la UE (quina barrila hi hauria a Madrid si féssim aquest error) ens afebliria perillosament. I la solució d’ajuntar-nos a la petita EFTA ens obligaria de tota manera a acceptar i aplicar moltes condicions i directrius de la UE, sense tenir ni veu ni vot a cap iniciativa de canvi intern de la Unió.
Si ens quedem dins de la UE (repeteixo, en tant que depengui de nosaltres), quines perspectives podem veure-hi que puguin justificar un moderat optimisme per part nostra? Com apuntava a l’article anterior, tant el Brèxit com la victòria de Macron a França són dos factors que regiren completament l’estàtica que ha aguantat la casa fins ara. Parlant molt a grans trets i fent una simplificació que prescindeixi de molts matisos podem dir que fins ara hi ha hagut a la UE tres tipus de països: Primer, els “sans” que han estat governats més sensatament, que han fet els seus deures i que (amb totes les imperfeccions que es vulgui) compleixen les obligacions contretes en els pactes de la Unió (com per exemple Alemanya, Holanda, Dinamarca, etc.). Segon, els “malalts”, que són el revers de la medalla dels anteriors. Amb una tradició política clientelista, una administració incapaç o corrupta (o les dues coses alhora) han viscut pel damunt de les seves possibilitats, no han aprofitat les ajudes de la unió ni per sanejar les finances ni per reformar l’estat i esperen que els altres paguin els deutes creats per les seves disbauxes. Els dos casos més clars són Itàlia i Grècia. I al final es veurà que Espanya també pertany a aquest grup. I tercer, els que estan entremig dels dos extrems i més o menys fan el que poden per tirar endavant (com els bàltics, Polònia, etc.)
La severa solució imposada pels “sans” als “malalts”, les retallades a fons, és fortament criticada, també a casa nostra. però les crítiques van sovint contra qui menys les mereix. Perquè (i seguim amb el clientelisme) l’aplicació de les retallades per part dels estats afectats ha estat gairebé sempre fer-les caure (i de manera dràstica) damunt dels que no es poden defensar (treballadors i pensionistes, o com a Espanya carregant-ho molt més a les autonomies que a l’estat central) i deixar com abans tots els inflats aparells estatals, totes les impunitats dels defraudadors d’impostos i tot el sistema de corrupteles tradicional. L’ase dels cops ha estat Angela Merkel, que era la cara més visible, ni que danesos, holandesos, finesos (fins ara també els britànics) etc. li donessin un suport complert.
França, però, que no ha estat ni prou “sana” ni prou “malalta” per incloure-la a un dels dos grups clars, ha anat capejant molts temporals, però ara la situació ha empitjorat, ha posat de relleu moltes mancances, ha motivat el trasbalsament del sistema de partits i ha portat Macron al poder. França és una peça cabdal de la Unió i un Frèxit seria l’acta de lla seva defunció, per això Alemanya i els seus aliats no tenen més remei que buscar un compromís. ni anar tan lluny que els que tenen la mà foradada puguin seguir vivint amb l’esquena dreta, ni cedir tan poc que la gent segueixi augmentant els rengles dels populistes que prometen que baixarà el mannà del cel. pot semblar la quadratura del cercle, però el més probable és que relativament aviat vingui una solució, segurament imperfecta i temporal, un moderat canvi de paràmetres que portarà sacrificis en forma de crèdits perduts, tant estatals com bancaris, però que posi el fonament per una millor gestió de les possibilitats i dels recursos de la UE. Pot facilitar aquesta evolució el fet que Macron allocs clau del seu govern i del seu aparell presidencial hagi nomenat gent que parla l’alemany que coneix Alemanya i que es podrà entendre més fàcilment amb els seus interlocutors de la República Federal. Els més destacats són el primer ministre Edouard Philippe, la ministra de defensa Sylvie Goulard, el d’economia Bruno Le Maire, el conseller diplomàtic Philippe Etienne i el redactor de discursos Silvain Fort. La possibilitat d’una evolució, dirigida per Alemanya i França que porti a una Europa diferent de l’actual, més diversa, però potser més forta, ha anat en augment des de la decepció dels europeus a Taormina, amb la posició de nen rebec i de milhomes de l’impossible Donald Trump
D’aquesta important evolució no ens en hem d’excloure voluntàriament, sinó que hem de fer tot el què puguem per participar-hi i per ajudar a fixar i a defensar unes regles que s’ajustin tan com puguin al nostre tarannà. I hem de tenir molt present que en el moment que Catalunya sigui acceptada com a nou estat membre ens trobarem de cop – com a contribuent net – no al costat dels “malalts” sinó al dels que fins ara exigeixen les retallades. Perquè de la mateixa manera que ens hem rebel·lat contra el fet que durant tant temps Espanya ens explotés, també ho farem a ben segur, si algú altre intenta viure alegrement a costa de les nostres suors.
Aquests anys vinents (i no es pot die exactament com, ja que el món es trasbalsa contínuament i més ràpidament que mai) Europa experimentarà molts canvis i tanta gent com es pugui ha de treballar perquè siguin en sentit positiu. i aquest serà el nostre paper i la nostra feina dins d’aquesta encara mal girbada unió d’estats que, vulguem o no és el nostre destí.
I a tots els indignats i a tots els impacients els hi prego que recordin que el món és com és, que la política internacional té una coreografia que inclou elements de doble intenció (vull dir fer un paper al davant de les càmeres i un altre a la rebotiga) i que l’hora de queixar-se de debò seria si després de proclamar la independència ningú no ens digués ni ase ni bèstia. Això, però, (diguin el que diguin Rajoy, Margallo i Cia.) és la cosa més improbable que puc imaginar-me. Repeteixo el que he dit a una altra banda: durant les primeres dues o tres setmanes després de separar-nos d’Espanya ens reconeixeran de sis a dotze països europeus, que ara a ben segur neguen oficialment aquesta possibilitat. Fem nosaltres bé les coses i la resta ens vindrà per afegidura. I ara que Rajoy ens ha fet la mercè de donar-nos ben de pressa el NO definitiu, via fora, catalans!
