L’ou com balla ens sorprèn dissabte al pati de l’Ateneu, recordant vagament que són dies de Corpus , i la dansa de l’ou sobre la font engalanada, amb el seu poder hipnòtic, ens recorda que tenim les cames lleugeres, i que fora d’aquest oasi enmig del caos, s’hi amaga una ciutat.
Una ciutat de palaus senyorials, i carrers estrets. De patis amagats, d’històries secretes. Una ciutat que quan pot li agrada, tota coqueta com una gran senyora, ensenyar d’amagatotis les joies heretades de l’àvia. Els seus secrets, les seves més remotes pedres precioses. I l’ou com balla ens serveix com a excusar per endinsar-nos fins i tot a la Catedral de Barcelona, on per poc que te’n descuidis, et fan pagar entrada.
Al Palau Recasens se’ns presenta el darrer sortidor fantasiosament engalanat, ple de flors i primavera, acolorint amb tota la picardia l’Acadèmia de les Bones Lletres. Els pares de la pàtria observen des dels seus vetustos retrats els desconfiats d’avui, els passejants cansats que no saben si estimen amb bogeria aquest Cap i Casal, o per contra el detesten amb totes les seves forces, en una esquizofrènia de mal curar.
Potser als amants d’una certa Barcelona hem de creure en els miracles, abans no se’ns converteixi tot el que va ser la Gran Encisera en un gran, impersonal i ful parc temàtic, amb guinguetes a Colom, a tocar de les golondrines, per un passeig gens oníric, que acabarà a les botigues de souvenirs de les rambles.
De moment, la decadència d’aquesta capital desconcertada no ho fa pensar, però com la fràgil fermesa amb que l’ou balla sobre la font d’aigua, es segura l’esperança que, de l’abandó més absolut i la deixadesa més terrible, en renaixerà de nou, la Barcelona que va ser, mediterrània i romana, burgesa i menestrala, libertàriament senyora i liberalment proletària, de racons i places, de genials desvagats i treballadors tenaços, una ciutat que no necessitava entregar-se sense pudor, perquè tots l’admiressin, puix tenia els seus bells somnis i les seves més bones maneres.
