Els quatre anys en què vaig poder gaudir del rar privilegi d’estudiar allò que volia, filosofia pura i dura, estan plens de records de joia i de descobriment. Tenia milers de pàgines per llegir i això podia resultar aclaparador, però m’empenyia la il·lusió de pertànyer a la “república de les lletres”. Llegir filosofia, viure-la, s’assembla, com deia Ludwig Wittgenstein, a dialogar amb tot d’amistades repartides pel món. És per aquesta comunitat que s’escriu, perquè es té la secreta esperança de recórrer les mateixes dificultats que implica la vida examinada.
Però mentiria si digués que aquest dolç record sintetitza tota aquesta experiència. A aquelles alegries que culminaren hores de lectura i de conversa també l’acompanya un estrany malestar que vaig trigar molt temps a anomenar. Tenia la sensació íntima que la filosofia és entrar a formar part de la perpètua conversa de la Humanitat, com resa el poema de Hölderlin, però que en aquest diàleg ni hi soc ni se m’hi espera. En tots aquests anys de llicenciatura i doctorat, vaig trobar-me amb molts pocs referents d’altres alumnes aplicades com jo, que fossin escoltades. Les dones filòsofes no existien als plans d’estudis, als manuals d’història o als panteons de figures il·lustres. Bé ho sabia Olympe de Gouges, que morí guillotinada com un revolucionari, però no ha aconseguit el reconeixement de la seva pàtria… Com s’explica, però, que tot i així que n’hi hagin algunes o que jo mateixa hagi arribat fins aquí vint anys després? Les dones filòsofes, les dones de lletres semblen entrar només en dues categories: l’anomalia o l’excepció.
Tot i així no em vaig fer forta fins que no vaig veure que les meves estudiants patien aquesta mateixa incomoditat. Alguns dels nois també, expressaven perplexitat per no haver llegit cap filòsofa en tots aquells anys d’estudi. La majoria d’ells, cal dir-ho i és de justícia, ho trobaven d’allò més natural. Vaig haver de bregar amb molts mansplainners de pa sucat amb oli, per usar el cèlebre terme de la Rebeca Solnit, que contemplaven les meves exigències com a professora com una mena de estranya pertorbació de l’ordre de les coses.
I em vaig dir que ja havia acabat el temps de les excuses i que ara calia passar a l’acció. Calia reviure aquesta genealogia de pensadores que no s’escriu. Fer-ho per mi i per les generacions que em serà donat de formar en aquest altre rar privilegi que tinc: el de que la meva professió i la meva vocació coincideixin. Ser docent és, de ben segur, una de les ocupacions més boniques – i extenuants – que existeixen.
La genealogia que no s’escriu està composta per moltíssimes dones. Quan em vaig posar a indagar en van sortir tantes que em van semblar com una mena de tradició oculta per a iniciades, com un llarg murmuri que acompanya aquella xerrameca cridanera i arrogant que de vegades és la filosofia acadèmica. I, tot i així, aquestes dones han existit. Es compten a desenes en la Historia mulierum philosopharum (1690) de Gilles Ménage. En un format més contemporani, en trobem tantes d’altres en el recull d’Ingeborg Gleichauf titulat Vull comprendre (2007) en homenatge a la perseverança de l’enteniment de la tossuda Hannah Arendt. N’hi ha fins on abasta la vista, fins on arriba la llum del sol: la compilació A History of Women Philosophers ja era de quatre volums el 1991! Us imagineu on seríem si seguíssim omplint ara els annexos?
La descoberta d’aquesta genealogia, però, no pot ser suficient per qui té en el pensar i buscar raons en el seu ofici. No en tenia prou en haver-les trobat, em calia saber perquè ha trigat tant a escriure’s una història que reculli aquestes veus. I això em disposo a fer, a pesar de que en aquest interrogar pugui sentir que “m’estavello/ en les preguntes,/ m’esquinço/en les respostes”. Però com diu també el poema de la poetessa Montserrat Abelló que encapçala aquestes línies: som “ulls pregons que interroguen/ i no volem ser partícips/ de tants ultratges.”
