La setmana que ve, el 12 o el 13, s’acabarà l’escandalós procés a Madrid i la sentència és esperada per a finals de setembre o principis d’octubre. Però ja ara, per a qualsevol observador objectiu, han quedat dos punts ben clars. El primer: els quatre mesos del judici no influiran per res en les sentències finals. Aquestes ja estaven decidides per endavant. Tot aquest temps s’han acceptat i fins i tot estimulat les mentides i perjuris de molts testimonis de la fiscalia, mentre que les nombroses proves de l’absurditat de les acusacions eren recusades o ignorades. Les sentències que segueix demanat la fiscalia (per una “rebel·lió” que mai no es va produir) són d’una duresa draconiana i, com s’ha informat repetidament, pensades com a advertència i intimidació per a tots els polítics catalans. L’advocacia de l’estat (els consellers jurídics del govern) ha prescindit certament de l’acusació de rebel·lió, però manté la de “sedició” i demana penes més moderades que les de la fiscalia, però que són igual d’excessives i d’injustes, perquè de sedició, segons les normes del codi penal espanyol, tampoc n’hi va haver cap. La única sentència justa seria la llibertat incondicional dels presos, però ja no hi compta ningú.
Sobre el segon punt, n’ha parlat el 4 de juny el periodista estrella català Vicent Partal, al qual he citat aquí més d’una vegada: aquesta farsa jurídica i l’escandalosa condemna dels acusats és completament inútil per solucionar el conflicte català. Perquè càstigs i amenaces no faran desaparèixer el problema, sinó que el faran créixer. Perquè aquesta manera de tractar-los convencerà cada vegada més catalans que en aquest estat se’ls neguen drets elementals i fonamentals i mai renunciaran a separar-se’n. I llavors, què? Cada 4 o 5 anys empresonar polítics altra vegada i muntar processos escandalosos? L’esperança dels manaires espanyols que els catalans acabin resignant-se és tan inútil com estúpida. Perquè demostra la seva espantosa incapacitat de veure la realitat tal com és. Perquè a aquests manaires, atrapats pel seu nacionalisme i per la seva por de no poder disposar més dels diners dels catalans per dilapidar-los en projecte insensats o en polítiques clientelistes, no se’ls ocorre altra cosa que vessar benzina damunt del foc que voldrien apagar.
Tot això no és solament indignant. És també molt trist si hom pensa que Espanya, després de la mort del dictador, tenia l’ocasió única de ser un model per a tot el món. I si llavors les amenaces dels militars ho van impedir, l’ocasió hauria pogut venir després. Però per a això haurien calgut extraordinaris homes d’estat, i això no ho eren, ni de lluny, els mediocres polítics que han governat Espanya. Espanya hauria pogut demostrar al món com en un estat on viuen diversos pobles, aquesta diversitat pot ser utilitzada per al bé de tots, amb respecte mutu i amb una col·laboració profitosa per a tots. No amb imposicions, amenaces i càstigs. No amb l’abdicació de la política a favor d’una justícia polititzada. L’ocasió no sols va ser desaprofitada, sinó que amb l’agitació propagandística contra els catalans es va tornar impossible. Els polítics espanyols, sovint per mal compresos i passatgers interessos partidistes, han dit al poble espanyol un munt de mentides sobre Catalunya. I aquests vents que han sembrat tornen ara damunt d’ells com una tempesta imparable. Una tempesta de la qual -en la seva cega mitjania- no n’estan a l’altura.
Com bull Catalunya es podrà veure aviat. La setmana que ve, després del final de la “gran farsa”, hi haurà manifestacions de protesta a tot Catalunya. El dia de la sessió constituent del nou Parlament Europeu, el 2 de juliol, es manifestaran a Estrasburg milers de catalans davant de l’edifici del Parlament. Quan les sentències es facin públiques (setembre o octubre), hi tornarà a haver a Barcelona una manifestació a la qual s’esperen més d’un milió de ciutadans. I tot això només seran els preludis de la tempesta. Una tempesta que, de banda dels catalans, seguirà sent pacífica però que podria fer Catalunya ingovernable per Espanya. Vol esperar Europa que s’arribi a aquest punt?
