La intel·ligència artificial governa ja a gairebé tots els aspectes de la vida, els satèl·lits sobrevolen les galàxies a la recerca de vida intel·ligent, els són ja capaços de llegir la ment humana i ja és realitat incorporar en el nostre cos nano xips per monitoritzar els nivells d’oxigen al nostre cos.
L’etern i distòpic poder entre éssers humans i tecnologia sofisticada sembla avui més que mai una metàfora, un desori per reflexionar sobre aquesta immensa fragilitat o poder envers un món canviant i impredictible.
La incertesa sobrevola les nostres vides més enllà de raons polítiques, econòmiques o socials. En un món hiperconnectat i amb una exacerbada informació encara no sabem amb certesa què va succeir un dilluns 28 d’abril quan milions de ciutadans vam patir un tall de llum històric.
En una societat dominada per la tecnologia on creiem que res és vulnerable ni fràgil la paradoxa és encara més insòlita on se’ns impedeix profunditzar en el coneixement i la veracitat del que succeix al món, a casa nostra.
Qui és més vulnerable? El ciutadà? L’autenticitat desvirtuada? Un món completament digitalitzat en què transferim tota la nostra vida personal i privada?
Considerar aquest poder i lluita entre éssers humans i tecnologia és una responsabilitat moral, reflexionar com organitzem i reorganitzem la vida, en com els nostres hàbits depenen de l’acceleració tecnològica i de la influència que tenen sobre nosaltres i com han estat capaços de modificar qualsevol aspecte de la nostra existència.
Alguns filòsofs i pensadors contemporanis com Harmut Rosa, Richard Sennet o Z. Baumann adverteixen d’una nova tendència anomenada “ressonància”. Psicosi i hiperconnexió sense fre en la nostra vida, sense comunicació ni relat i desconeixent el sentit del que la pròpia vida ens depara.
Algoritmes, drons, càlculs avançats d’intel·ligència artificial: la decisió humana ha delegat en la decisió digital sense prudència ni seguretat.
L’ètica ens ensenya que no existeix responsabilitat sense reconèixer la nostra fragilitat i vunerabilitat davant un mastodòntic monstre anomenat tecnologia. Greus esdeveniments com l’apagada elèctrica, encara sense resoldre, els motius són un tema prou important per reflexionar sobre l’enorme dependència que tenim d’un sistema mancat en més sostenibilitat i un marc energètic equilibrat i descentralitzat.
També hem après a contrastar la notícia, la transparència i el criteri propi, sobretot arran de catàstrofes no gaire llunyanes com la Dana a València o la desinformació i teories conspiranoiques sobre la Covid a nivell mundial.
De nou els argumentaris emergeixen en aquesta cursa frenètica sense el relat acreditat ni digne de confiança.
Les grans infraestructures digitals i aplicacions de la ciència són una realitat però hem de preveure possibles conseqüències que debiliten tota la magnitud de l’ésser humà, la seva transcendència i sentit més filosòfic d’una presència en aquest món encara misteriosa i inexplicable.
La grandesa insignificant que les llums poden enfosquir. Depenem de la presència impertèrrita de les xarxes socials, internet, aplicacions per viure i sobreviure, és una realitat.
Qui ens controla realment? L’estat? Tecnòcrates i oligarques? Grans companyies invisibles al servei d’acords polítics i financers? Nosaltres mateixos amb aquesta “ressonància” malèvola? La reflexió mai havia estat tan fructífera.
