Quan el setembre del 2008 vaig tornar a casa després de viure uns anys a Anglaterra vaig posar-me a fer endreça de papers i vaig trobar una llibreta que ja havia donat per morta i enterrada. És una llibreta amb apunts de la història del forn de pa que l’avi forner m’havia anat dictant quan jo tenia 17 anys. És una d’aquelles aclucades d’ull que de tant en tant la vida fa i que resulten alliberadores i lúcides i que et fan aixecar de la cadira. Com que l’àvia encara és viva i tinc records de les històries tan antigues que l’avi explicava a l’hora de sopar, era, i és encara, imperdonable deixar-ho estar i no fer-ne res.
El 2010 vam celebrar el cent vint-i-cinquè aniversari de la fundació del forn de pa. El primer que vam fer va ser muntar una exposició a la Societat Diadema de Corbera tot coincidint amb la trobada anual de col·leccionistes. Vam exposar estris antics de forner i ho vam completar amb uns posters de 1,5 d’alt i 50 d’ample explicatius de la història de la casa combinada amb l’evolució de Corbera i de l’ofici.
Un cop acabada l’exposició, vam posar foam als cartells i vam enganxar els plafons a la cafeteria. La setmana passada va venir a comprar un senyor que havia treballat a una casa de farratges que havia estat al carrer Major de Molins de Rei i que havia conegut l’avi. Li va fer molta gràcia veure la foto de l’avi quan era jove i em va contar algunes experiències dels anys 40 i 50.
La història del comerç català no està feta de focs d’artifici ni d’operacions econòmiques espectaculars. El seu glamour és la successió de minúsculs miracles quotidians, l’èpica prosaica d’obrir la porta de la botiga cada dia, just quan el pa s’acaba de coure i l’olor que surt del forn perfuma el carrer. Això forja una manera de ser. És un pas generacional centenari fet de dies i hores ben aprofitades. Si us ve de gust llegir-la, us l’aniré explicant en quatre o cinc escrits.
El primer forner va ser Pau Cardona i Rigol. Ell i el seu germà Josep, dos dels vuit fills d’un jornaler, pobre com un rupit, de la Casa Cremada de Corbera, van baixar a Molins de Rei a aprendre l’ofici de forner. En Josep es va quedar a Molins i va obrir un forn a la Plaça de l’Ajuntament que encara conserva el nom Cardona. En Pau va tornar a Corbera i va comprar la casa anomenada de cal cafeter on hi havia un forn per torrar el cafè i va posar en marxa el negoci de forner. Era el mes de maig de 1885 i en Pau tenia 24 anys. Aquest mateix anys va néixer el seu fill Pau Cardona i Planas.
Però per aconseguir l’aigua havia de baixar a la font vella i carregar aigua amb uns barrals dalt d’un ruc. El 1896 va comprar una finca a l’Avinguda de Catalunya que tenia un pou d’aigua a Salvador Martí. Aquest fet va tenir una força simbòlica i fundadora: d’allí en brollaria l’element indispensable per al negoci i la família. Era el que havia anat buscant durant deu anys. Va ser un eureka. Fins als anys 70 del segle XX l’aigua del pou va ser potable per a l’elaboració del pa.
El naixement del forn s’emmarca en un gran moment per al país, la Renaixença, que va desvetllar grans moviments industrials, de construcció d’infraestructures i de la creació de bancs i caixes d’estalvi. Pel que fa a les fàbriques de farina, les farineres, tenen una extraordinària importància. Encara que a mitjan del segle XIX la molineria catalana era més domèstica que industrial, quan disminueixen els molins d’aigua i n’apareixen de vapor i de gas, i se substitueix la mola de pedra tradicional per un joc de cilindres, Catalunya fa un gran pas endavant, i el 1900 concentra la quarta part de totes les fàbriques de procediment nou de la península ibèrica, mentre Barcelona esdevé un dels grans ports fariners del Mediterrani.
