Artur Mas i Oriol Junqueras potser provenen de mons diferents però la grandesa del moment present els fa compartir quelcom de molt important: el desig d’independència del seu país. És irrellevant quan i com hagin arribat, un i altre, a aquesta conclusió. Ha arribat l’hora de les certeses i sembla clar que cap d’ells les defugirà.
Aquest article no agradarà a cap dels dos. No obstant, intueixo que, des de la seva noblesa interior i una forja de fa anys, comparteixen més coses del que sembla. Sembla que sigui la particular aproximació a l’exterior els que els allunya d’un pòsit interior potser comú. La fe en la victòria, l’esperança en que la veurem i la generositat que l’ha de fer possible. I que l’aborden amb la saviesa que la transcendència del moment reclama, la fortalesa interior que permet no distreure el rumb, fins i tot en la solitud de la nit fosca, la templança necessaria per aguantar les embestides que venen de tot arreu i la prudència que ha d’evitar els enfrontaments fatricides.
Avui el President Mas parlava, a títol personal, a tots els catalans. I ha traçat un full de ruta temporalment apartidista. Penso que agradarà a la majoria de partidaris de la consulta. Hi ha un franc cansament de sigles. Al menys pels que, com jo, ens sentim políticament orfes (perquè la UDC que haviem defensat va deixar d’existir fa molt temps). No agradarà però als partits. No en va parlar però és també una oportunitat per marcar un punt d’infexió amb els polítics i la política de partit tal com l hem viscut en el passat. I és molt injust per partits que com ERC han fet els deures. Motiu pel qual penso pot superar si vol perfectament i amb nota aquest parentesi.
La transició nacional necessita però tant el suport permanent dels partits com de la societat civil. Entre els partits, el paper de CDC i d’ERC és fonamental. Són l’eix central de la reivindicació. No es pot fer descansar tot el pes d’un govern i d’una secessió en un sol home. Només és concebible, a hores d’ara, la nova dimensió que agafa el procés i la construcció de robustes estructures d’estat des d’un govern sòlid de coalició, amb els independents que es vulgui. I aquest govern precisa d’un programa que detalli com es dura a terme aquesta construcció, més enllà del punt únic sobre la independència. Per això, crec honestament que per decidir si hi ha llista única o no, cal concretar i compartir abans aquest programa. Potser amb l’aproximació i coincidències en el què, com i quan, aniran desapareixent les evidents desconfiances que ara hi ha. Només l’existència d’aquest programa compartit i l’acord en els candidats garantirà una acció unitària d’un mateix grup parlamentari, si es vol, farcit d’independents que eixamplin el suport electoral (esperem que la guerra de noms i postulants no ho faci encara més difícil tot plegat).
Entenc que el President vulgui avançar eleccions si és per fer la consulta de veritat i no simplement per contrastar, abans d’hora, ideologies o canviar cadires (tot i que algunes ja no hi haurien de ser). I les declaracions d’alguns socis d’ERC no ajuden gaire. Per altra banda, entenc que ERC, que no ha demostrat pas precisament ambició de poder, vulgui assumir el paper de garant del procés que les dues darreres eleccions sembla que li atorguin.
En Mas i en Junqueras, tots dos, per diferents raons i en diferents moments, han sabut alçar-se per sobre la desprestigiada dinàmica de partits i guanyar-se una credibilitat que no tenen ni les forces polítiques que encapçalen ni de bon troç tampoc la resta. I el mèrit en gran part va lligat a tot el procés nacional. I aquest passa per la consulta. Per això és d’una imperiosa necessitat i urgència conèixer la voluntat dels catalans pel que fa a la independència. I la única via són les eleccions.
Per això, al discurs del President només hi afegiria respectuosament una quarta premissa a les tres que ha exposat: coneixer la voluntat dels catalans és urgent i per tant s’han de convocar eleccions, encara que alguns hi vulguessin anar per separat i compartint només un mateix punt únic de programa. Ara bé, si es comparteix el punt únic fonamental, la llista de candidats i el programa per implementar-lo, i es pot governar en coalició, quin sentit tindria anar a les eleccions per separat? I quin sentit tindria no convocar-les igualment si hi ha acord en l’objectiu, el programa i el govern que l’ha d’aplicar, encara que es vagi per separat?
I si hi ha altres raons, ja les explicaran uns i altres. I tard o d’hora els catalans decidirem.
