Els de la meva avançada edat i fins i tot els una miqueta més joves potser recordaran que en la nostra jovenesa els anuncis als diaris i els cartells que feien propaganda de pel·lícules de suspens, gairebé sempre repetien tres paraules: “Misteri! Intriga! Emoció!”. Aquell eslògan es podria aplicar avui cada vegada que es remenen les perspectives d’actuació del govern i dels partits en aquestes setmanes vinents.
Descartada -com ja se sabia per endavant- la possibilitat de fer un referèndum acordat amb Madrid, una gestió que el President havia de fer pro forma i que ha obtingut l’esperada resposta negativa en un obrir i tancar d’ulls, a part dels impacients mal informats que voldrien fer la DUI demà mateix, la gent, la gran majoria dels catalans es concentren ara en les expectatives de convocatòria d’unes eleccions anticipades que tothom vol com més aviat millor.
El desig més general seria que tots els partits que tenen la independència com a fita, es presentessin en una llista unitària. Aquest desig, però, xoca amb la prosaica realitat del funcionament polític, dels recels mutus entre partits i entre persones. Molts patriotes de bona fe ja comencen a desesperar-se i temen que al final hi hagi un campi qui pugui que ens desacrediti a tot el món i ens deixi altra vegada a mercè de l’arbitrarietat espanyola. En dos articles ja vaig tractar el tema fa poc i el ressò que me n’ha arribat per diversos conductes és que la gent ja comença a conformar-se amb dues o tres llistes, si totes coincideixen molt clarament en el punt comú d’avançar cap a la independència. Fins i tot l’ANC està mirant si ha flexibilitzar el seu programa que no acceptava altra cosa que la llista unitària.
Mentrestant les emocions es van escalfant dia a dia, i els retrets que es fan als polítics revelen més la força dels prejudicis de cadascú que no pas un fred examen dels fets. Quins han estat aquests? Desanimats per les picabaralles públiques entre els partits, es dubtava que es poguessin posar d’acord sobre la pregunta de la consulta, però es va trobar la fórmula (encara que a molts no els hi agradés) per fer possible un acord i tirar endavant. Si voleu, el primer miracle. La forma tècnica de fer-la va ser torpedinada per l’estat. Molts volien que el govern adoptés una posició “numantina” que tirés al dret encara que llavors no es pogués fer la consulta, deixant-ho tot en una demostració més del dèficit democràtic de Madrid. El President, però, no estava per gestos que no ens duguessin enlloc, va driblar la defensa madrilenya i li va fer el gol per l’angle que menys s’esperaven i amb el porter mirant-se el melic. El poble hi va respondre, va fer possible el segon miracle i va fer callar els que tornaven a dir penjaments d’Artur Mas, per haver “cedit” a la pressió de Madrid. Són els que no recorden unes paraules clau del President, del dia de Sant Jordi del 2010: “No vull portar a Catalunya gesticulant cap a la derrota i el precipici, sinó cap a la victòria”. I, pas a pas, ho està fent.
I ara hi tornem a ser. Hi ha desesperacions col·lectives pel temor que els partits no estiguin a l’altura que cal en aquests moments i que ensorrin tot allò que han aconseguit fins ara. I jo goso preguntar: per què no hi tenim més confiança? No parlo pas de tenir-hi una fe cega (amb ulls tapats no es pot anar pel món). Però sí una confiança raonable. La confiança que diu que si s’han trobat dues vegades solucions per problemes difícils s’en trobaran altre cop per una tercera. Potser (o gairebé segur) serà una solució que deixarà altra vegada insatisfeta a molta gent. Però la prova del nou serà que sigui una solució que funcioni, igual com han funcionat les anteriors. Funcionar vol dir que porti una majoria parlamentària sobiranista i estable al nou parlament. És possible això? I tant! Ja sé que les xifres de les darreres eleccions al parlament català són difícilment comparables amb les de les històriques eleccions que han de venir molt aviat, però només suposant que CiU, ERC i CUP junts no traguessin menys escons que llavors, i que se n’hi afegissin (i no crec que sigui somniar truites) sis més a conseqüència del canvi de vot dels electors sobiranistes del PSC i de ICV, hi hauria una majoria sobiranista de 80 escons dels 135 de la cambra. Però deixem a part les prediccions dubtoses d’endevinaire.
Abans es deia que en Mas i en Junqueras (les dues figures polítiques clau del procés) havien aconseguit una bona entesa personal. Ara es diu que gairebé ni se saluden. I mireu, jo segueixo tan tranquil i ho veig ben natural. M’explicaré. Molts semblen oblidar massa sovint que els dos nostres millors polítics porten al darrera seu uns partits que recelen enormement l’un de l’altre. A CiU no s’oblida que ERC va fer possibles els dos tripartits que no van ser pas els millors períodes de la nostra història recent. A ERC és té el recel de què CiU “torni a vendre el país per un plat de llenties”, encara que va ser ERC qui va preferir deixar de banda la carta nacional per jugar l’esquerrana. És ben normal que el president d’un partit no vulgui que sigui dit que s’avé a compromisos excessius, i per això abans de trobar un compromís definitiu i indefugible torna a funcionar el “teatre de la política” on tot sembla un campi qui pugui, mentre entre bastidors hi han els estira i arronses previs a tota decisió tan important i amb tantes facetes i conseqüències com la que han de prendre tots ara.
Jo crec que la llista única exigiria massa sacrificis (potser més imaginats que reals) dels partits que l’haguessin de formar, però també em puc equivocar, com tothom. Però encara, doncs, que no hi cregui, la llista única tindria un avantatge general i un (crec jo) de personal. L’avantatge general seria no sols, com ja sabem, el de visualitzar de cara a fora la ferma decisió catalana (si els recels i ressentiments dels pobres d’esperit no ho espatllessin) sinó que seria la resposta més clara a aquesta matussera querella fiscal contra Mas, Ortega i Rigau. L’avantatge personal jo el veuria per a en Junqueras, encara que pugueu creure que no sé el què em dic. Tot fa creure que en Mas és absolutament sincer quen diu que una vegada acabat el procés actual es retirarà de la politica. Deixem a part en quin grau ho faci, però el primer cap de govern de la república catalana no es dirà Artur Mas. És comprensible que no vulgui prolongar el desgast físic i psíquic que ha de suportar des de fa temps. I llavors pot venir la oportunitat d’en Junqueras de ser el número 1 del país. Peró no la tindrà si abans no ha sabut conformar-se amb el número 2 quan calia. El poble està observant els seus polítics molt intensament i filarà molt prim a l’hora d’elegir-los per càrrecs en un nou estat sobirà. Jo crec que Junqueras es qualificarà com a líder indiscutible per després del dia D, en la mesura que abans d’aquest, és a dir ara, doni suport a en Mas com a líder indiscutible del canvi, tant més que això no rebaixaria ni el seu prestigi ni el seu paper preeminent en el procés actual.
I per acabar i tornant al principi: res de fe cega, però si la raonable confiança de què els nostres polítics més destacats -i no em refereixo sols a en Mas i en Junqueras sinó també als equips que els hi fan costat- no tenen res d’enzes, que saben que no es pot tirar enrere i que endavant només s’hi pot anat si s’entenen (com sigui) CDC i ERC. Que no tenen més remei que fer-ho. I que ho faran aviat, però en el moment més impensat i amb la fórmula que sigui.
I ara m’assec a esperar-ho, mentre el Sr. Torres Dulce (“la voz de su amo”) ajuda a afegir un parell de tants per cent més a la xifra dels independentistes.
P.D. Després de la històrica conferència del President segueixo creient vàlid l’article i no l’he tocat. Ara veurem si tots plegats em donen la raó i s’entenen, com he dit, “amb la fórmula que sigui”…
