Trucada de Carme Vidal diumenge passat, 23, per dir-me que era Barcelona i que amb la seva amiga Dolors Lamarca havien decidit, a la tarda, visitar el cementiri de Sinera que ella, na Carme, no coneixia. I que tant de bo si podíem veure’ns. Jo tenia un dinar d’aquells que s’allarguen i no em fou possible acompanyar-les durant la visita que feren. Però si després. De manera que, ja fosca la tarda, la trobada es produí en un dels cafès de la Riera. Un honor per a mi. Més d’una hora i mitja d’esplèndida companyia i de conversa sàvia i distesa amb totes dues senyores, mai més ben dit. Un plaer també, no cal dir-ho, la coneixença de Dolors, de qui tant i tan bé havia sentit parlar. I els instants de Guillem, i la dificultat de trobar editor per a la publicació de la seva obra completa i definitiva. La Roser Maresma, que era en una de les taules del costat, facilità algun número de telèfon i també alguna adreça electrònica de persones properes a ella que tenen a veure amb aquest món de l’edició. Com na Carme, tan estimada, jo tampoc no tinc manera d’entendre per què s’allarga tant en el temps, per què costa tant que finalment puguem tenir l’edició completa i definitiva de l’obra de Guillem Simó, poeta, dietarista, professor, amant de la vida i de l’espineta. No entenc aquest país que diem que volem fer nou. L’abril del 2005, aviat doncs farà 10 anys, El Gall Editor publicà “En aquesta part del Món, Dietaris, 1974-2003”, llibre imprescindible per a qui tot ho exigeix a la literatura, i des d’aleshores els intents de Carme Vidal, la seva vídua, per divulgar tot el que queda fins ara d’inèdit no acaba mai de fructificar i això que fins i tot el pròleg de Nadal Suau està enllestit i que el Govern balear s’ha ofert a col·laborar-hi, un Govern que tot fa pensar que no repetirà i que, per tant, hi ha tan sols 6 mesos de coll perquè algun editor dels de prestigi s’hi senti cridat.
Jo no m’hi pensaria gens, a publicar la prosa de qui el 6 de desembre del 1993 deixà escrit als seus fulls de dietari: “En els anys més receptius de la vida, la cultura espanyola m’ha furtat, m’ha ocultat la meva pròpia cultura. Ha estat la ullera artificial que m’ha deformat la visió de la resta del món, la madrastra que abans d’acollir-me m’ha obligat a odiar-me a mi mateix. La cultura espanyola no ha estat per a mi res de civilitzador, sinó anihilador i depriment”. I, encara, 6 dies més tard, “fer del problema social un problema personal no contribueix a solucionar ni l’un ni l’altre”. Va, sisplau, animin-s’hi, editors, i no s’ho perdin, no ho deixin passar per alt. Facin el favor de publicar Guillem Simó. Sacsegin un poc el país, esgarrinxin-lo. Carme, això ha de sortir bé.
