El passat dimarts 25 de novembre va fer una conferència a l’Auditori del Fòrum on hi va exposar el seu, segons ell, punt de vista personal sobre el full de ruta que ha de seguir el país a partir d’ara. Fins ara només n’havia pogut sentir alguns talls reproduïts pels mitjans de comunicació, així com havia pogut llegir el que se’n deia a la premsa. Un parell de dies després he tingut l’oportunitat de veure la conferència sencera i m’ha sorprès com difereix el seu contingut del que molts opinadors afins al partit de govern han anat dient al respecte. Sí que hi veig una maniobra d’una gran habilitat i gosadia, no hi veig, en canvi, claredat ni contundència si considerem que l’objectiu a assolir ha de ser la independència.
Vaguetat en la terminologia: llegint alguns comentaris eufòrics i algunes cròniques entusiastes, hom podia pensar que finalment Artur Mas havia deixat enrere la terminologia vague dels mesos precedents pel que fa a la qüestió nacional. No obstant això, continua utilitzant termes poc precisos com ara “procés polític”, “procés del dret a decidir”, “més capacitat de decisió pròpia”, “instruments dels estats” o “aspiració de governar-nos nosaltres mateixos”. Expressions com “construir un estat” hem vist que, al llarg de tots aquests mesos, poden ser de múltiple lectura, tenint en compte que el dia 9 novembre es contemplava la possibilitat d’un “estat no independent” a les paperetes, cosa que encara no sabem com es concreta ni què vol dir.
Massa portes obertes: Mas deixa la porta oberta a dues possibilitats d’entesa amb Espanya. Una és el referèndum acordat, que previsiblement no es produirà –ara per ara- perquè va contra l’essència mateixa d’Espanya, que s’entén com a única i indivisible i, per tant, com un sol subjecte de sobirania. L’altra és la que anomena, literalment, “proposta concreta d’encaix”, per passar a esmentar, com qui no vol la cosa, una possible reforma constitucional. Aquesta és la principal trampa, perquè la plausibilitat de tal reforma constitucional és un concepte molt subjectiu i més si determinats sectors mediàtics afins s’encarreguen de vendre’n les bondats. És cert que el govern espanyol actual es nega en rodó a qualsevol possibilitat de modificació de la constitució pel que fa als assumptes territorials, però el que s’ha de tenir en compte és que, com a molt tard, les properes eleccions espanyoles seran el desembre de 2015. Si tenim en compte que la proposta de Mas parla d’un procés de 18 mesos, deixa la porta oberta a un canvi d’aritmètica al Congrés dels Diputats que permeti aquest “encaix”, així com al fet que el PP vegi, progressivament, la necessitat de tal per no seguir amb una escalada de tensió progressiva. Aquest tipus de pactes, després de sotmetre’s referèndum prèvia venda de les bondats, comporten després un allargament de la paciència de la majoria de la població fins que no torna a sorgir la frustració en copsar-ne les seves limitacions. I qui dia passa, any empeny.
Format electoral no justificat: S’hi poden sentir algunes afirmacions categòriques que després no són explicades ni se’n justifiquen els motius. Una d’aquestes és la que diu que en aquestes eleccions plebiscitàries s’hi poden presentar diverses candidatures amb el “Sí”, però que una d’elles ha d’obtenir per sí sola la majoria absoluta. Aquesta sentència és totalment arbitrària si tenim en compte que igual de nítid és un resultat amb diverses formacions polítiques que facin manifest el seu “Sí”, bé sigui en un punt destacat del programa electoral, o bé en el nom de la candidatura mateix. De fet, aquesta fórmula despertaria molts menys dubtes pel que fa a la governabilitat del país l’endemà de les eleccions, perquè permetria que algunes decisions polítiques del dia a dia es poguessin prendre sense les emprenyades que poden aparèixer dins d’una llista única on la ideologia no ha quedat massa clara. Dit això, el format “una gran llista pel sí que guanyi per majoria absoluta combinada amb altres llistes pel sí” pot fer sospitar. Dic que pot fer sospitar perquè sembla fet a mida per tal que CiU i ERC quedin aigualides dins d’una mateixa llista (aprofitant la primera la puixança de la segona) mentre que la CUP tingui via lliure per fer camí propi. Això no tindria altre nom que el de “fer la pinça” i té poc a veure amb el ‘frame’ de generositat que es va voler transmetre.
Plebiscit sobre la independència o sobre la consulta: Mas va obrir la porta a incloure a aquesta candidatura els partits “que no es van oposar al segon Sí”, en referència a les formacions que van donar llibertat de vot a la segona pregunta del 9 de novembre. Això està fet per deixar la porta oberta a ICV però, sobretot, a Unió. Si aquestes eleccions i aquesta llista que planteja Mas fossin per generar un mandat sobre la independència, aquestes formacions, o bé no haurien de ser-hi, o bé haurien de clarificar el discurs, perquè la resposta hauria de ser ben clara i no deixar cap mena de dubte. Per tant, tot i que Mas no ho va dir, aquestes eleccions no són per generar un mandat cap a la independència, sinó per decidir si volem decidir. Per això planteja que després de les eleccions, si guanya la seva llista amb majoria absoluta, serà quan es farà el referèndum. Aquest fet no fa més que demorar la inevitable –sempre i quan s’hagi de produir la independència- fractura de CiU donant aire a Duran per tal que no quedi asfixiat del tot. Fa gràcia llegir certs opinadors argumentant que Mas s’ha carregat el duranisme d’una tacada, no només perquè això no és cert, sinó perquè busca tota fórmula possible per tal de no fer-ho. Recordem el Sí/No i la marxa enrere en el primer format de consulta. Marxa enrere que venia esperonada per constants peticions dels sectors propers a l’habitant del Palace de no saltar-se la legalitat i que, per contra, va suposar la ruptura amb la resta de partits pel dret a decidir.
La fal·làcia de la generositat: Mas va ser hàbil, al llarg de la seva conferència, en fer de la necessitat virtut. Hi va haver referències al desgast de governar, com si això, governar, no fos el que volen els partits que guanyen les eleccions. Va dir que està demostrat que “no li fa mandra convocar eleccions”, fent referència a les anteriors i dient-ho com si no les hagués convocat pensant-se que les guanyaria sobradament. Va argumentar que tornaran a fer possible que els catalans decidim “sense por de querelles injustes”, com si amb la marxa enrere del primer 9N no hagués volgut evitar tal querella, encara que després el govern de l’Estat hagi reaccionat de manera miop i desproporcionada. També va voler demostrar que això no tenia res a veure amb les seves aspiracions personals, ja que després d’aquests 18 mesos ell plegaria. Però ell mateix ja havia dit abans de plantejar aquest format que un cop culminat “el procés” es retiraria i, per tant, això no és cap novetat, com tampoc té massa marge per fer una altra cosa. A banda d’això, tots sabem que, més enllà de les aspiracions monetàries i de perpetuació en el poder, en política també hi pot haver les de passar a la història. A Catalunya no només es passa a la història de manera heroica pels fets, sinó també pels intents frustrats i pels avenços de mitges tintes.
