Són legió, més que un foc no en cremaria. Com els paràsits, abunden en tots els cossos malalts: la Generalitat, les diputacions, els consells comarcals i els ajuntaments. En el fons no són males persones. El problema és l’escassetat dels recursos públics i l’increment dels impostos indirectes, que paguem tots sense distincions i amb independència del nostre patrimoni. La majoria d’ells no aporten cap valor afegit a l’organització. Ells prou que ho saben i aquesta és la seva creu. Com que totes les generalitzacions són artificioses els atorguem el benefici del dubte en un vint per cent dels casos; l’altre vuitanta per cent són gent de partit desproveïda de perfil tècnic, acostumada a cobrar un sou molt digne sense haver de retre comptes a ningú i amb l’única missió d’embolicar la troca i barallar-se entre ells. ¿Quin país hem construït en el que pel sol fet d’estar en possessió d’un carnet, d’un miserable tros de paper, ja se t’obren totes les portes de la supervivència? Al costat hi ha professionals digníssims; ningú no sabrà mai realment la feina que fan, no interessa; això si no s’enduen una esbroncada per haver-la fet massa bé. L’única compensació que els queda és l’estoïcisme.
Les administracions dites de segon grau, els representants polítics de les quals no són elegits directament pel poble sinó que són “escollits” pels aparells del partit d’entre els regidors de la demarcació (diputacions i consells comarcals), són les pitjors. El clientelisme no solament es reprodueix en el seu sí sinó que és exportat als ajuntaments de forma mecanitzada i burocràtica. El dia que es faci un recompte de la ingent quantitat de tècnics amb els quals la diputació de Barcelona ha podrit les plantilles dels ajuntaments de la província durant les darreres tres dècades cauran d’esquena: tècnics d’esports, de cultura, de comunicació, d’ensenyament, de premsa, d’educació, de promoció econòmica, de serveis socials, de promoció de la ciutat, de medi ambient, d’arxius, d’immigració, de participació ciutadana i tants i tants altres. No diré que en tots els casos siguin innecessaris; el problema està en la seva generalització, prescindint de la dimensió del municipi. El “procediment clientelar” sempre és el mateix: durant el primer any la diputació, que ha designat al tècnic “ad personam”, l’aporta a l’ajuntament i subvenciona íntegrament el seu sou; durant el segon any només en subvenciona el 75 per 100; durant el tercer any el 50 per 100; el 25 per 100 al quart any i, a partir d’aleshores, el sou ja corre íntegrament a càrrec de l’ajuntament fins a la seva jubilació. En aquest moment el tècnic ja s’ha convertit en imprescindible, no pas perquè ho sigui realment sinó perquè així ho considera el regidor de torn, que li va molt bé disposar d’algú amb qui fer-la petar a l’hora del cafè. El tècnic fa important al polític, i el polític es deixa amanyagar pel tècnic.
Francesc Orteu, en un llibre que ha editat el senyor Torra: “Carretero. Retrat d’un metge que fa política”, pretén mostrar la imatge d’un calvinista ascètic –són expressions del propi autor- que no té res a veure amb la manera de fer dels polítics catalans. Malament. De bell antuvi hom exclama: ¡Ai, Senyor, quanta innocència! Però tot seguit es pregunta si realment es tracta d’innocència o de murrieria. Com a metge rural experimentat amb més de trenta anys d’exercici de la professió, no coneix el senyor Carretero les pressions que exerceix la indústria farmacèutica sobre els facultatius per tal que receptin un determinat producte? Fins fa poc aquestes “seduccions” es produïen al cafè, davant de tots. No ha cobrat mai dels pacients les famoses iguales? Potser no.
El llibre de Francesc Orteu fa tres concessions que, només per elles, ja val la pena d’ésser llegit. Avui n’abordem una, la dels càrrecs de confiança (p. 25); afirma Carretero, amb raó, que els càrrecs de confiança, com a gent del partit sense cap perfil tècnic, “són intercanviables i, per tant, prescindibles”; per això “se senten en fals i s’asseguren el lloc de treball a cops de colze”. Cal reconèixer que la dissecció és enraonada. El càrrec de confiança no acostuma a aportar cap plusvalor a l’organització. Si es quedés a casa, baldament seguís cobrant el sou íntegre, les nostres administracions funcionarien millor i no cometrien tants errors. Aquests errors, òbviament, els acaba pagant el poble a través de les demandes d’indemnització per danys i perjudicis que els interessats adrecen als tribunals i que normalment guanyen. Aleshores tot són arranjaments per sota del taulell, a l’objecte d’executar la sentència sense fer soroll: el càrrec de confiança normalment canvia de departament o d’Administració, però mai no se li exigeixen responsabilitats, com imposa la llei; paga l’Administració i avall. Sempre que sento a dir que la situació del sud d’Itàlia, que descriu Roberto Saviano en el seu llibre “Gomorra”, a Catalunya no es podria donar, penso: ni falta que fa; nosaltres tenim una altra manera molt més discreta però no menys efectiva de ser mafiosos; els diners, en un i altre cas, acaben sortint sempre de la mateixa butxaca, la del contribuent.
La millor manera de combatre el dèficit públic seria aviant els càrrecs de confiança cap a casa seva, encara que continuessin cobrant llurs sous íntegrament. Com que això no seria comprès, el poble o els tribunals acabarien exigint la seva renúncia a cobrar el sou. Aleshores pla es combatria el dèficit públic. Què passaria si la Generalitat, les diputacions, els consells comarcals i els ajuntaments, en una època de vaques flaques com la que travessem, suprimissin un vuitanta per cent dels càrrecs de confiança i aquelles empreses públiques i fundacions que no tenen altra missió que fer clientelisme i d’agències de col·locació dels respectius partits? Aquesta mesura la podria adoptar perfectament el Parlament de Catalunya sense la concurrència de l’estat espanyol. S’imaginen unes administracions amb els electes escollits pels ciutadans mitjançant llistes obertes, sense administracions de segon grau i sense càrrecs de confiança? Ara Puigcercós diu que “encara que sumem, no repetirem el tripartit”. Ara que totes les estadístiques indiquen que el tripartit no sumarà, precisament ara es produeix la renúncia. Ja els vaig advertir que d’aquí a les eleccions Puigcercós les diria de l’alçada d’un campanar; aquí en tenen una altra mostra. Per què no trenca el tripartit si tan clar ho veu? Ja els ho explicaré, perquè encara no s’han ultimat els procediments selectius encaminats a cobrir els llocs de treball reservats a la seva clientela. Puigcercós, com Fouché, serà sempre fidel al mateix partit, el que governi la Generalitat de Catalunya; deixem-lo, doncs, que esgoti la legislatura.
El que també es podria fer des del Parlament de Catalunya és limitar el nombre de càrrecs de confiança, nominals o encoberts i, pel camí, el poder omnívor de la diputació de Barcelona, tan mal utilitzat i pitjor instrumentat, i que tant contribueix al malbaratament dels diners públics. El senyor Antoni Dalmau, que ho sap perfectament, en comptes d’escriure incansablement sobre bagatel·les podria abordar aquesta qüestió tan feixuga. Per què no ho fa? Perquè malgrat la crisi els vents bufen d’un altre cantó; ara toca ressuscitar una altra administració territorial de segon grau, la de l’àrea metropolitana de Barcelona i, amb ella, una altra colònia vírica de pus i de paràsits.
Algun lector em demanava que divulgués el full de ruta de Pinyol i Balasch. Això és impossible perquè hauria de reproduir íntegrament tot el llibre, de tan condensat com és i, esclar, el “property right” no ho toleraria. Aquí tenen, tanmateix, una segona mesura, que hauria de prosseguir la primera ja esmentada en articles anteriors, d’impugnació de la sentència a les altes instàncies internacionals: modificar la llei electoral per establir llistes obertes i aturar el creixement exponencial de les administracions territorials de segon grau, dels càrrecs de confiança, nominals i encoberts, i dels paràsits que, consignats “ad personam” des de la diputació de Barcelona i sota la vesta de tècnics, van empastifant els ajuntaments de la província. Els sembla poc?
