L’altre setmana llegíem en l’article de Pemán: “El día en que Menéndez Pelayo fue mantenedor de unos “Jocs Florals”, pronunciando en catalán parte de su discurso , y en que el poeta premiado con la “englatina de oro” era Jacinto Verdaguer, que declamó parte de su “Atlántida”; desde ese día había un hecho irreversible, que la política no podía desconocer: porque no era de la familia de las leyes o los decretos, sino de la familia de la biología y la física como la montaña de Montserrat, el Llobregat o el Mediterráneo”.
Efectivament Marcelino Menendez y Pelayo fou, com Pemán, un literat, un erudit investigador, un home savi,…que sabé veure amb claredat la realitat, la importància i la vigència de la llengua catalana, sense fer-ne cap problema. Ell tingué moltes bones relacions amb els escriptors catalans; els llegia i els admirava. A Barcelona mantingué una gran amistat amb l’Antoni Rubió Lluch i altres literats. Gràcies a tots aquests -historiadors, novel·listes, poetes, assagistes, etc,- “La Renaixença catalana” fou coneguda i admirada per Menéndez y Pelayo. Ell en donà fe en l’estudi “El renaixement clàssic de la literatura catalana” que fou presentat com a discurs davant la Reial Acadèmia de les Bones Lletres, l’any 1889. Una mica abans, en presència de la Reina Regent. Maria Cristina de’Habsburg, que presidia els Jocs Florals de 1888, Menéndez y Pelayo parlant en català, digué el següent:
“Saludo als qui alçaren de la pols l’oblidada lira de sos passats i tingueren la valor de renovar lo cant de la llengua que mamaren amb llet materna”…; la llengua catalana és “un rebrot generós del tronc llatí”…i el miracle del seu renaixement, de la seva pervivència “volgué Déu que es complís. Déu va fer curables els individus i pobles, i que els torna la memòria quan los hi fa més falta, consentí que la morta s’aixequés de son sepulcre i comencés a parlar com si fos viva”. Manté la tesi, -i s’adreça a la Reina Maria Cristina- també que la llengua catalana havia “ocupat tota la Mediterrània”; la mateixa llengua “en què dictaven ses lleis i escrivien ses gestes aquells gloriosos prínceps del Casal d’Aragó, qual corona reposa sobre el front del vostre fill amigablement enllaçada amb la corona d’Alfons el Savi”.
Continua dient a la Reina Regent: “Vostre generós i magnànim esperit comprèn que la unitat dels pobles és unitat orgànica i viva, i no pot ser aqueixa unitat fictícia, vertadera unitat de la mort, i comprèn també que les llengües, signe i penyora de raça, no es forgen capritxosament ni s’imposen per força, ni es prohibeixen ni es manen per llei, ni es deixen, ni es prenen per voler, puix res hi ha més inviolable i més sant en la consciència humana que el ‘nexus’ secret”…”Ni hi ha major sacrilegi, i ensems més inútil, que pretendre engrillonar lo que Déu ha fet espiritual i lliure: lo verb humà, resplendor dèbil i mig esborrat, però resplendor al fi de la paraula divina”.
Tan bells i pregons mots pronuncià l’eminent santanderí l’any 1888. I ell parlava clar i català, en català davant la Reina.
Potser alguns en podrien aprendre del savi càntabre per tal de no fer més el ridícul i embolicar la troca. Qui vulgui llegir-lo sencer, ho pot fer en les seves obres completes, en el volum X dels “Estudios y discursos de crítica histórica y literaria”.
