Moltes persones tenen dificultat per sentir-se còmodes amb tots aquells que se surten de la normalitat, normalitat entesa com a concepte estadístic, és a dir, allò més freqüent. Els senten a prop i temen que puguin entrar en el seu espai de confort. Passa amb les ètnies, la política, l’esport, i també amb els que manifesten diferències entre el sexe biològic, de naixement, i el gènere.
A llarg de la vida, sigui per les nostres característiques de naixement o per opcions que anem prenent, formem part de col·lectius diversos: l’ètnia, la nació, l’equip de futbol, la professió, el partit polític, etc. Ens sentim part d’aquests grups, endogrups. La intensitat amb la que ens sentim identificats varia i sovint sentim orgull en identificar-nos membres. De vegades es produeix un biaix que pot generar aversió i fins i tot odi contra l’exogrup, aquells que no formen part del nostre endogrup. Ocasionalment, una part de l’endogrup conforma un subgrup de comportament anòmal, fanàtics, que pot evolucionar a actituds violentes.
L’educació i, possiblement, l’evolució de la societat fa que la majoria ciutadans del món occidental ja haguem acceptat com a natural la convivència amb els exogrups, tot i que algunes manifestacions polítiques i comportament asocials dels darrers anys mostren una certa involució. Sempre hem vist actituds violentes de grups, però potser darrerament s’han accentuat. Algunes discriminacions i recances són inconscients, fruit de molts anys de repressió i confusió. Hi també formacions polítiques arreu que són manifestament homòfobes amb una justícia que mira cap a una altra banda.
En pocs anys la societat ha reconegut que les persones que no s’adapten a la divisió binària amb identitat de sexes i gèneres tenen els mateixos drets i poden mantenir les mateixes relacions lliures que les persones que s’hi adapten. Malauradament, però, hi ha molts llocs al món en que les coses no són així i les persones que se surten dels rols tradicionals són perseguides i castigades.
Fins i tot a hores d’ara als Estats Units s’ha censurat un còmic autobiogràfic, “Gender queer”, on l’autora, Maia Kobabe, descriu el seu viatge per la seva pròpia identitat. Descriu com explicar a la pròpia família què significa ser no binari i asexual. Ara, després de tres anys el censuren en alguns estats per tal que el jovent no es “contamini”. Una estranya manera d’entendre la vida. La política de l’estruç, si ho amagues, no existeix. Evidentment els que promouen aquesta política practiquen l’aversió.
Em resulta difícil entendre comportaments agressius contra les persones pel fet de ser diferents al que soc jo. Potser manca de cultura? En part potser sí, però no només.
La cultura, però, ajuda. Ja fa anys que sabem que la natura és molt complexa i que l’atzar produeix diversitat. Per raons purament biològiques, entre els animals, fins i tot en els insectes, es dona un comportament homosexual. La pederàstia, relació entre adults i adolescents del mateix sexe, era normal a l’antiga Grècia. La paraula lesbiana prové de la llegenda de la poetessa Safo de Lesbos. A l’antic Egipte la unió de l’Alt i el Baix Egipte se simbolitza amb una violació homosexual, Seth viola Horus. En l’antiga cultura àrab no és estranya, la mostra està a les Mil i una nit. Només són uns exemples per il·lustrar que, en alguns aspectes, l’antiguitat era més permissiva quan a l’acceptació de fets naturals que el que la foscor va portar després.
En aquells anys no se sabia res de les raons biològiques que ens poden apartar del comportament mascles – femella més comú i reproductiu. Avui sabem molt més, la ciència ho ha definit pràcticament al complet, tot i que la confusió en el llenguatge i per tan la transmissió de les idees és gran.
Si en fixem amb el físic, hi ha masculí, femení i intersexual (característiques biològiques sexuals masculines, femenines o mescla). Si ho fem en com s’identifiquen les persones, hi ha cisgènere, transgènere, intergènere i agènere, segons ho facin amb el sexe que se’ls assigna en nàixer, amb l’altre sexe, amb els dos o amb cap.
Parlem de disfòria, contraposat a eufòria, quan hi ha insatisfacció, angoixa, neguit en no sentir-se identificat amb el sexe assignat en nàixer. Avui és absurd pensar que els cervells no tenen sexe. Com existirien les persones transsexuals o intersexuals? Res a veure amb superioritat intel·lectual, la diferència no indica preeminència.
Tot s’explica per diferències genètiques que poden ocasionar canvis gonadals, genitals, fenotípics, cerebrals i de comportament social. Diferents físics amb sentiments d’identitat diversos.
Possiblement si tothom entengués que la natura crea aquesta diversitat, s’eliminarien barreres. Un camí és una profunda educació sobre aquests temes durant tot el procés formatiu. Moltes coses no es poden entendre fins que no se sap que són els cromosomes, però moltes altres sí. Dins del procés de normalització, l’administració pública ha de procurar adaptar la llei i les normes que en deriven i perseguir tota discriminació.
Bertrand Russell en un llibre que és una conversa entre Woodrow Wyatt, de la BBC, que es titula “La meva concepció del món”, en un capítol dedicat al fanatisme a la pregunta.
Woodrow Wyatt. – Quina us sembla que és la raó que la gent caigui víctima del fanatisme en tan gran nombre?
respon
Bertrand Russell. – En part, és degut al fet que els proporciona una agradable sensació de cooperació. Un grup de fanàtics experimenta el confortant sentiment que són amics els uns dels altres. Senten que els uneix la unanimitat de criteri sobre una mateixa cosa. Podeu observar el mateix en qualsevol partit polític: en tots hi ha sempre un grup de fanàtics i, quan el fanatisme d’aquests es combina amb una certa inclinació a odiar qualsevol altre grup, llavors teniu el fanatisme desenvolupat al màxim.
En tot cas, és urgent frenar qualsevol manifestació d’odi o aversió.
