La confessió de Pujol, admetent que disposa d’una fortuna no declarada a l’estranger, juntament amb les informacions sobre un altre capital acumulat pels seus fills, ha estat una notícia utilitzada impúdicament pel nacionalisme reaccionari espanyol, en un intent de voler frenar el procés independentista català. Això, respon a una visió errònia i miop de la realitat catalana, una realitat que sempre s’ha vist des d’Espanya (tant des de l’esquerra com des de la dreta) com un procés dominat per una burgesia conservadora catalana, representada en la figura de Pujol.
La falta d’interès dels successius governs espanyols per recuperar la memòria històrica d’un país fracturat per una guerra fratricida, explica molta d’aquesta miopia. Només cal llegir la Constitució espanyola per observar la insistència a declarar a Espanya com a “única i indivisible”, i només fa falta assistir a alguns dels actes de celebració del 12 d’octubre Festa Nacional (o el que en el seu moment es va dir també el Dia de la Raça), per palpar-ho. La permanència de la Monarquia Borbònica tan sols ve a reforçar aquesta visió centralista.
I és que la tragèdia d’Espanya és que essent una nació de nacions, plurinacional, polièdrica i no radial, la gran majoria dels seus governants ha negat aquesta realitat, caient en un nacionalisme espanyol bast i groller. De fet, l’únic nacionalisme realment important que existeix a dia d’avui i que ha transformat a la resta en pur independentisme.
Catalunya mai va renunciar als seus anhels. El govern tripartit, presidit per Pasqual Maragall, va promoure l’Estatut d’Autonomia del 2006 com a palanca de canvi després de successius governs convergents. No va ser la dreta o la burgesia catalana (com sempre maliciosament s’interpreta per part dels nacionalistes espanyolistes) les que van promoure l’Estatut, que tenia com una de les propostes centrals el reconeixement de la plurinacionalitat de l’Estat espanyol, definint a Catalunya com una nació. Aquest Estatut va ser recolzat per més de dos terços del Parlament català i un 75% dels catalans. El Tribunal Constitucional temps després va retallar el text bastament. El missatge va ser clar. L’Estat espanyol no permetria mai l’acceptació de l’altra visió, imposant una visió uninacional imperant durant tota la història d’Espanya. Aquest va ser el final per a molts d una relació tremendament frustrant.
Aquesta imposició ha acabat. Ocultar durant més temps la plurinacionalitat d’Espanya, és inviable. I és precisament, aquesta incapacitat per reconèixer aquesta realitat la que ha acabat d’impulsar un anhel sobiranista i independentista, fins fa poc minoritari. Un independentisme que ha aconseguit interpel·lar a un ampli sector de la societat que demana emancipar-se d’un estat absolutament anacrònic i antidemocràtic. Ciutadans que vinguin d’on vinguin, estan absolutament convençuts que l’Estat espanyol mai canviarà i que no s’identifiquen per més temps amb en aquest Estat uninacional profundament conservador. Uns ciutadans que a més han arribat a la conclusió que amb l’actual i futur panorama polític espanyol, el federalisme suposa un acte de fe 100 vegades major que un procés d’autodeterminació.
Per tant, el nacionalisme conservador representat durant molts anys per Pujol, un nacionalisme que anteposava els seus drets de classe i interessos personals als interessos de les classes populars i l’esquerres (primer el PSUC i ara ERC i la CUP), no té absolutament res a veure amb l’actual procés independentista català. I és aquesta precisament la derrota de l’estat.
La lluita de classes i la lluita per la identitat catalana s’han unit en un objectiu comú: guanyar. Guanyar tot un país. Guanyar per començar de nou. Heus aquí la importància del que estem fent.
