Quan fa pocs dia llegia el comentari que l’Abert Ransau havia escrit sobre l’estupidesa humana i vaig pensar que coincidíem alhora en un tema que jo ja havia acabat per tal de publicar-lo avui. Cadascú ho ha fet a la seva manera. Em penso estendre un xic més que no pas ell i potser pugui fer algunes noves aportacions per treure’n algunes conseqüències. Espero encertar com ell féu els dies passats.
El “Cohelet” bíblic (1,15) -en la versió “vulgata” de Sant Jeroni- diu que “stultorum numerus infinitus est”; és a dir que “el nombre dels necis és infinit”. Potser la versió més exacta seria la que ens presenta la neciesa, com una manca de saviesa o de seny que es fonamenta en aquell lema: “d’on no n’hi ha no en raja”. Una traducció més exacta podria ser, “al ximple, ni passant-lo per un morter no li pots extreure res; ni la mateixa ximpleria”. La millor versió és, tal vegada, la que afirma: “allò que és tort no serveix per redreçar i quan no hi ha res recte és difícil poder-ho explicar”. Naturalment els “torçats” mentalment són molts -i potser el seu nombre és infinit en el cos de la societat- i acostumen a embullar-ho tot, com més millor, si del desgavell en treuen algun profit.
Un parent meu, bon escriptor i poeta, acaba de definir l’home com un animal imbecil. La niciesa por anar des de l’estupidesa més ordinària i comuna sina a la més punyent i vergonyosa imbecil·litat. Sempre hi ha un més i un menys; també molts matisos. No fa gaire temps que un bon escriptor -col·laborador habitual en un diari català- ens parlava de l’estupidesa humana i dividia els estúpids en quatre categories: la primera comprenia els estúpids-incauts, que quan actuen tot el que fan va en contra seva -veritable estupidesa- mentre que de la seva estupidesa se’n beneficien uns altres de retop. La segona categoria era la dels estúpids-intel·ligents que aconsegueixen que de les seves ximpleries o necieses els beneficiïn ells mateixos, ensems que també se’n beneficien potser alguns altres. Seguidament, al·ludia als estúpids-malvats que solen perjudicar a consciència el proïsme i ells sempre intenten sortir-hi guanyant; i per últim els simplement-estúpids, sense altra qualificació afegida: aquests, tal vegada, no fan ni mal ni bé. De la seva mediocritat en surten perjudicats ells i alguns que els envolten; la societat no els sol tenir gaire en compte. Del comportament d’aquests últims no se’n treu cap benefici per a ningú: no són ni intel·ligents, ni innocents, ni egoistes…són senzillament necis sense remei en qualsevol situació en què es trobin. I entre aquestes quatre casos hi podríem confondre els “toixos” -que no saben el que volen per manca d’enteniment-, per tant ja són figues d’un altre paner.
Tot això em recordà aquell pensament de Pascal que té a veure amb una forma de manca de seny. Deia el savi francès que hi ha persones que serveixen Déu, havent-lo trobat; altres que s’afanyen en buscar-lo, sense haver-lo trobat, i per últim hi ha qui viu sense buscar-lo i per tant, no el trobarà mai: aquets últims són, per a ell, els més desassenyats. Pascal afegia que els primers són feliços i raonables; els segons són raonables i tenen la possibilitat d’arribar a la felicitat, i els últims estan condemnats a ser infeliços per sempre més. Els últims són els estúpids als quals es refereix el savi Cohelet quan afirma que “el nombre dels necis és infinit”. La major estultícia de la vida és viure-la sense arribar al final a la plenitud total, tenint com tenim a l’abast els mitjans per aconseguir trobar el camí que porta a la plena i definitiva felicitat.
L’estupidesa o neciesa sol portar-nos a considerar, tant la vida globalment com els esdeveniments puntuals, sense trobar-hi el seu sentit més pregon que sens dubte tenen, si un no vol acabar en “l’absurd” més esgarrifós. Ens hi podríem quedar palplantats, sense saber cap on anar. Recordem aquella afirmació d’un dels personatges dels “Els germans Karamazov” de Dostoievski. El monjo, amic d’Aliosha, es manifesta un xic escèptic davant els avenços de la ciència, dient: “Has de tenir present sempre, amic meu que la ciència mundana, unida a una gran força, ha enderrocat -sobre tot durant l’últim segle- tot allò que ens manaven els llibres sagrats des del Cel. I fent una cruel anàlisi, en el món dels intel·lectuals no ha quedat res -absolutament res- de tota l’antiga santedat. Ells es van dedicar a examinar les coses parcialment i van passar per alt el conjunt; i, fins i tot, és digne d’admirar l’estupidesa amb què van procedir. Perquè resulta que el conjunt de la santedat s’aixeca davant dels seus mateixos ulls tan incommovible com abans, i els esperits infernals no poden fer res contra aquest conjunt sant. No ha sobreviscut potser dinou segles? És que potser no viu també ara en els moviments de les ànimes individuals i en els moviments de les masses populars? Àdhuc viu en els moviments d’aquells mateixos ateus que tot ho neguen, i hi viu, com sempre ho ha fet, d’una manera infrangible. Perquè també aquells mateixos que reneguen del cristianisme i es revolten contra ell, en el fons, són també ells imatge del mateix Crist que subsisteix en ells, perquè fins ara ni la seva saviesa ni el foc del seu cor han tingut forces per crear una més alta imatge de l’home i de la seva dignitat que aquella traçada per Crist. I les temptatives que se n’han fet han resultat ser simples estupideses”.
Deixo, per més endavant, algunes altres consideracions sobre l’estupidesa i per poder també parlar de la saviesa -de ment i de cor– com un essencial valor contrari i molt més envejable.
