Vull parlar de l’esperança, en aquest temps d’incertesa i de desesperança per a molta gent. I em ve al cap una vegada més la referència a les virtuts teologals –fe, esperança i caritat- com a fonaments per a un relligament sòlid amb Déu i els altres, des d’una cosmovisió sense la qual no podem derivar amb sentit ple les anomenades virtuts cardinals, que són les que ens donen criteris per a una bona conducta social: la prudència, la justícia, la temprança i la fortitud.

Cal que tornem al discurs de les virtuts humanes, com ja he insistit en d’altres moments, i que pel que ara ens pertoca sostinc que ens convé deixar-nos endur per l’esperança, …el “color” esperança dels autèntics brots verds, és a dir, tot allò que ens pot permetre salvar-nos, perquè ens dona un “estat d’ànim” virtuós, un alè vital, un llenguatge i un pensament confiat i positiu…

L’antropologia, la sociologia, la política, ens aporten punts de vista esperançats sobre la  construcció personal i nacional, per a comprendre el nostre “humus” i el sentit de pertinença a comunitats i identitats, molt sovint múltiples. Avui, davant la crisi moral que patim, que va més enllà de les conseqüències de les “retallades” econòmiques, ha augmentat la desesperança i per què no dir-ho, la desesperació. Els mitjans de comunicació de masses s’han llançat a turmentar-nos amb missatges que ens “ajuden” a enfonsar-nos una mica més, sense el més mínim respecte ni compassió. Ens expliquen la misèria humana, sense matisos, ni arestes. I la política, ja no presenta lideratges i referents sòlids – com la famosa tabula salvatoris– als quals la gent es pugui intentar agafar. Puntualment, però, sorgeixen personatges als quals ens aferrem per a que ens “salvin” de tanta putrefacció: Lula da Silva, Obama, el Sant Pare Francesc… La gent necessita creure en algú, tenir models i referents, davant la desorientació general. Necessitem esperança, i reivindicar –potser amb una estètica poètica ho diré ara- el dret a l’esperança.

L’esperança és tan essencial per a la vida digna que cal construir el dret a l’esperança. Tenim dret a no caure en la desesperança, ni en la desesperació. Estem davant un dret que és personal però que s’ha de viure en comunitat. I a Catalunya de forma significativa en al construcció nacional plena i sobirana. Ho diré d’una manera diferent: tenim dret a que no ens robin l’esperança. Ningú no ens pot robar l’esperança, ni aquí ni allà. Cal que reaccionem amb contundència front les ingerències il·legítimes d’aquells que clarament no ens estimen, ni ens comprenen, o potser no en saben més per dir-ho suaument. Cal tenir la força vital per a lluitar i per a desenvolupar projectes nobles, de millora personal i social.  

Penso que aquest dret a l’esperança es troba molt lligat al dret a la intel·ligència (racional, emocional, espiritual) individual i col·lectiva, la qual cosa vol dir també que tenim el deure de lluitar contra l’estupidesa, l’analfabetisme emocional, o com es diu ara contra les persones “tòxiques” que no ens deixen ésser nosaltres mateixos.

Ens necessitem uns als altres per a construir plegats escenaris de futur, per desenvolupar-nos com a persones i com a país, però també per a saber què hi ha gent que no vol que nosaltres siguem allò que volem, o allò que vol una majoria d’aquest país. Ningú ens pot robar l’esperança. Bona Pasqua!