Escrivia Miguel de Cervantes: “La paz es el mayor bien que los hombres pueden desear en esta vida”.Tots sabem que el bé comú d’una societat reclama, entre moltes altres coses, una vertadera pau, fonamentada en la justícia i l’amor als altres conciutadans. La pau no s’aconsegueix un cop per sempre, sinó que s’ha de construir i refer constantment. Llavors s’establirà aquest ordre desitjat per tots els governants i els seus súbdits. A més, la seguretat de la societat i dels seus membres es recolza sobre la pau I la justícia. Tots els ciutadans de bona voluntat rebutgen segrestos, presa d’ostatges, extorsions, crims, terrorisme, tortures morals o físiques i qualsevol altra amenaça que vagi en contra de la dignitat humana i d’una pacífica convivència…Hom no accepta cap pressió injusta o barbàrie com a mitjà per assolir una finalitat política, social, econòmica, etc.
Com assolir la pau civil i alhora salvaguardar-la? D’entrada hauríem de excloure del nostres cors tota mena d’ira, d’hostilitats, de venjances, d’odis, de desconfiances, enemistats…I a partir d’aquestes actituds individuals i col·lectives es podria anar bastint la pau civil que tots anhelem. La pau no és només absència de guerres, de violències, de menyspreus, de coaccions, etc.…La pau exigeix, també, homes i dones “pacifiques”: ciutadans que han format la seva consciencia en l’amor, la comprensió, la petició penedida de perdó i el seu atorgament generós, la reparació dels danys causats a les víctimes, la compassió pels equivocats…Persones totes, doncs, que lluiten per millorar la vida del proïsme, per comunicar-se amb els altres que tal vegada no pensen com ells en assumptes opinables, en virtut de la llibertat en l’estudi o decisions dels problemes socio-polítics que sovint es presenten.
Un dels grans eixos o fonaments de la pau és el fet de posseir una visió clara i profunda de la dignitat de tot ésser humà, sigui quin sigui el seu origen, la seva ètnia, la seva religió, el seu partit polític, el seu treball…No es pot tenir pau al món sense la salvaguarda dels béns de les altres persones i dels pobles diversos de la terra. Deia Agustí d’Hipona que la “pau és la tranquil·litat de l’ordre”, i la doctrina social cristiana ha repetit, per activa i per passiva, que la pau “és obra de la justícia i efecte de la caritat”.
Aquest és el ver camí cap a una plena reconciliació. Es donen ara tots els elements favorables ? És ja el començament d’un nou temps ? Per arribar a la plenitud d’una pau duradora tots hem de renunciar a qualsevol acció violenta o sagnant, a qualsevol opinió “xenòfoba” que exclogui el respecte del proïsme, o a activitats que perjudiquin els drets fonamentals de l’home, a tot ressentiment… I ara pot ser, “el temps favorable” per als homes de bona fe, d’esperança indefectible i d’amor heroic.
No caldria aprofitar-ho?
