Els últims dies hem vist com, un cop més, com el clavegueram estatal treballa a tot drap. Una maquinària ben engranada que ve de molt lluny. Els missatges i les comunicacions entre les altes magistratures del Govern espanyol que s’han filtrat els últims dies a una capçalera periodística de funest record per molts. La mateixa que va publicar comptes falsos d’independentistes, la mateixa que va intentar fixar una doctrina sobre una falsa conspiració de l’atemptat islamista més important de la història del sud d’Europa, en definitiva, la mateixa que escup de manera recurrent propaganda contra tot allò que es percep com una amenaça al règim sorgit de la Transició.
Villarejo sempre diu dues coses que faríem bé de gravar-nos a foc, la primera és allò de “con la madre y con la patria, con razón o sin ella” i la segona és que les tasques de la denominada “intel·ligència d’estat” sempre són un joc de miralls per escampar la confusió -ell és un dels experts en això, sens dubte-. I d’això va, de confondre’ns a tots aquells als quals l’estat de les coses no ens agrada i, des de la posició que puguem, intentem canviar.
L’independentisme i els moviments socials que s’aglutinaren entorn de Podemos van ser una alenada d’aire fresc a partir del 2014, una esperança de canvi real després d’anys i panys de submissió a un cadenat forjat entre elits que només oferia frustració i receptes caduques. Els moviments sorgits del 15M i de la revolució dels somriures eren una vertadera ruptura democràtica i pacífica. Això va despertar un terror tal entre aquelles elits que van engegar a tota màquina el motor de la confusió. Així doncs el poder judicial, polític, mediàtic i empresarial, que de vegades es confonen en un de sol, va treballar de manera engranada a tot drap per evitar al preu que fos que el rupturisme democràtica pogués arribar a bon port.
Pedro Sánchez va convertir la necessitat en virtut a partir del 2018, quan fou escollit president del Govern central pels mateixos represaliats. I ho continua sent fins avui. Els socialistes, art i part indispensable —col·laboradors necessaris— de tota la pantomima de la pàtina “democratitzadora” de la Transició, han acabat atrapats en la seva pròpia teranyina, derivada de l’arribisme i la covardia atàviques.
Independentment de la veritat subreptícia de tot el que es va publicant i del rerefons real de totes les informacions, a aquestes alçades seria tenir pa a l’ull negar que la Moncloa també és objectiu de les clavegueres. Com passava amb l’antiga Convergència —on si es buscava, es trobava, i el que es publicava sonava versemblant a gairebé tothom, per bèstia que fos— al PSOE li passa exactament el mateix.
El PSOE ha ostentat la presidència del Govern durant 27 anys, i ho ha fet amb aliances diverses: amb independentistes, sobiranistes, nacionalistes i forces a la seva esquerra —alguns, aspirants només a això: a ser “l’esquerra” i/o l’excusa del PSOE, és a dir, del Règim. Això sí, mai deixant anar els coneguts com a “ministeris d’Estat” —Interior, Defensa, Justícia. I, tot i haver estat immersos en la brega política esperable, mai com ara havien estat sota un atac tan furibund per part d’allò que els cursis en diuen el “deep State”.
Què ho provoca? Que ningú s’enganyi: a l’independentisme el van decapitar, perseguir judicialment, multar, inhabilitar i fins i tot empresonar. A Podemos, sense arribar a la presó, també els va tocar fort el rebre. Però encara hi són, encara hi som. Hi som i hi són condicionant el PSOE, obligant-lo a lligar-se a una esquerra que escolta i coneix bé les classes populars i les seves necessitats.
Malgrat la tendència atàvica del PSOE post-transició a escapar de la incomoditat i a vestir-se de vellut per acostar-se al poder i fer-se perdonar els seus orígens, l’actual socialisme es troba atrapat en les aigües progres dels abertzales i dels indepes catalans, que l’obliguen a situar-se en posicions que no agraden als veritables manaires. És per això que els canons de la podridura i les males arts han virat la punteria i ataquen aquells que, en altre temps, eren —encara més— aliats d’aquest “Deep State”. El PSOE no fa: se l’obliga a fer. I no surt gratis per ningú.
En realitat, cal preguntar-se fins a quin punt aquest poder es pot permetre tensar les costures constitucionals sense que se li giri en contra o acabi provocant un problema més gran que el que pretén solucionar —des del seu punt de vista. En tot cas, no hauria de ser el nostre negociat, però sí que pot ser interessant d’analitzar per a aquells a qui els agrada teoritzar.
L’única resposta popular possible que s’albira a l’horitzó davant aquesta onada de reacció és la de la resistència numantina. Amb tanta valentia com desgast, doncs a entregar-se i a baixar els braços sempre s’hi és a temps. Altrament, la memòria persisteix, i el futur ens jutjarà per com vam ser capaços d’aguantar enmig d’un oceà de confusió.
