Soc de l’opinió que vivim un canvi profund que ha trasbalsat la manera com entenem les empreses, un canvi que va començar a gestar-se entre les dècades dels vuitanta i noranta, i que avui dia es manifesta com un fenomen tan evident com irreversible, afectant no només la manera de treballar, sinó també la forma com vivim, pensem i ens relacionem amb el món laboral.
Els nostres pares i avis concebien l’empresa com un espai on s’hi accedia per romandre-hi durant tota la vida; el més habitual era trobar una feina estable, resistir-hi —malgrat la pressió o el desgast— i arribar a la jubilació havent mantingut un cert ordre, una previsibilitat gairebé ritual. L’emprenedoria, en aquell context, era una opció prou marginal, molt valenta, reservada a persones amb elevat poder adquisitiu o amb una capacitat de resistència i endeutament gairebé sobrenatural.
Nosaltres, els qui vam néixer a finals dels setanta o a l’inici dels vuitanta, vam créixer embolcallats per aquest relat, que ens deia que havíem d’estudiar, cercar una feina estable, aguantar les tempestes i confiar que, d’aquesta manera, tot aniria bé. El benestar en aquella narrativa es vinculava amb la regularitat dels ingressos, la capacitat de pagar factures i l’assumpció tranquil·la d’una hipoteca o un lloguer… I aquesta cultura és la que ha esclatat pels aires.
Ens trobem ara en una realitat empresarial molt més líquida, on les empreses són estructuralment més fràgils, sotmeses a impactes constants, i on la seva capacitat d’oferir estabilitat s’ha vist severament reduïda. Dues grans forces han contribuït decisivament a accelerar aquest canvi: d’una banda, la globalització, que ha convertit el mercat en una selva hipercompetitiva, i, de l’altra, un canvi cultural profund en la manera d’entendre el sentit de treballar i el compromís i valors que l’envoltaven fins ara per part de les noves generacions que accedeixen al mercat laboral per guanyar-se la vida.
Hem situat els diners al centre del relat vital més que mai. Ja no es treballa únicament per “viure tranquil”, sembla que cal triomfar, fer diners amb rapidesa, obtenir visibilitat i escalar en l’escala social pujant esglaons de dos en dos. N’hi ha prou amb observar el discurs mediàtic i molt especialmente les lletres de les noves icones culturals —Rosalía, Bad Bunny i molts d’aquests artistas emergents— per adonar-se’n que la riquesa econòmica ha passat de ser un símbol d’èxit i de validesa personal a la prioritat més absoluta i la clau per la llibertat d’elecció personal.
Paral·lelament, la idea de longevitat empresarial s’esvaeix com la boira. Les empreses lluiten per sostenir-se a llarg termini, per mantenir equips amplis i estables, i cada cop es fa més difícil garantir que una persona pugui desenvolupar una carrera sencera dins d’una única organització. Els costos augmenten, els riscos també, i la incertesa s’imposa amb força com una condició estructural del sistema.
Aquest nou escenari ha fet créixer l’emprenedoria com una resposta natural, encara que, cal dir-ho, no es tracta d’una emprenedoria clàssica, lenta, planificada i amb visió de futur, sinó d’una cultura centrada en el curt termini, el petardàs, el creixement accelerat i l’atractiu immediat per tal de ser absorbida per un actor més gran. El model de “fer empresa” sovint ja no busca consolidar-se al mercat, sinó escalar ràpidament per vendre’s amb benefici i cel·lebrar-ho a les Bahames.
Aquesta lògica ha convertit moltes startups en projectes efímers per definició, no com una crítica sinó com a descripció d’un model que s’ha normalitzat: crear valor a curt termini, fer soroll, captar l’atenció de les grans corporacions i impactar intensament, encara que això impliqui desaparèixer poc després, amb el compte corrent amb tants zeros com sigui possible.
Aquest canvi de paradigma ha portat una nova manera d’habitar el temps: la incertesa s’ha tornat un hàbit, la projecció a vint anys vista una quimera, i la planificació s’ha vist substituïda per una hiperactivitat a curt termini, on generem molt, però amb horitzons immediats. Aquest escenari ens exigeix comprendre dinàmiques que fins fa poc resultaven alienes, com ara que un professional freelance hauria de dedicar el 70% del seu temps a generar negoci i només el 30% a produir. Si produeixes massa, deixes de generar; si deixes de generar, caus en la trampa del silenci comercial, un error recurrent: treballar molt avui, però quedar-te sense ingressos demà.
En aquest context, també resulta imprescindible aprendre a dir que no, saber tallar, reservar energia i conservar la capacitat de generar; una pràctica que esdevé fonamental per a qualsevol professional independent que vulgui sostenir-se en el temps.
Una de les conseqüències més notables d’aquesta transformació és la polarització creixent del teixit empresarial. Ens dirigim cap a un món on conviuen empreses molt grans i molt petites, mentre l’espai per a les mitjanes s’estreny cada vegada més. Les empreses de mida mitjana —les que compten entre cinquanta i cent cinquanta treballadors— es veuen sovint atrapades entre la dificultat de créixer i la impossibilitat de competir en igualtat de condicions, ofegades per un model que tendeix a premiar o bé la grandesa i el pulmó financer o bé l’agilitat efímera i versàtil, deixant-les en una posició massa vegades incòmoda i vulnerable.
Com tota dinàmica cíclica, no és descartable que aquest moviment acabi girant com el pèndol. Potser, després d’aquesta etapa d’incertesa, efimeritat i pressió pel creixement accelerat, tornarem a valorar l’estabilitat, la permanència i el projecte a llarg termini. Potser desitjarem de nou la tranquil·litat d’una nòmina estable, la solidesa d’un equip compromès i la serenor d’un futur previsible en una de les poques empreses grans a les que ens encaminem… Que manaran molt!
Les apostes estan obertes. Però, si una cosa sabem amb certesa, és que el món de l’empresa ja no és com abans, i potser, només potser, ja és hora de deixar de resistir-nos al canvi i començar, per fi, a entendre’l, perquè l’opció d’intervenir o regular, sota el meu punt de vista, sempre acaba anant pel pedregar. No és un món pitjor, és un món diferent que hem d’entendre i habituar-nos-hi, sinó acabarem que no podrem jugar-nos els sopars al König que ens juguem puntualment als meus articles… Perquè no els podrem pagar.
