Segons l’IEC, una musaranya és “un mamífer insectívor de la família dels sorícids, de mida petita, musell allargat i punxegut i ulls molt petits”, té una retirada als ratolins, tot i que és parenta dels talps. Ampliant la recerca a la Viquipèdia, es veu que les musaranyes viuen en suredes, alzinars, vores de camps i camins… Bestieses!
Segons jo mateix, i alguns hi estareu d’acord, una musaranya és un ésser d’aspecte incert, molt presumit, que normalment passeja pels sostres, tot i que a vegades les podem trobar a l’aigua corrent d’un riu, a les flames d’una llar de foc, o allà lluny, a l’horitzó. No s’alimenten d’insectes, ni de vegetals, ni de cap element tangible; el que realment els dona la vida és que les mirin. A les musaranyes els encanta ser observades, i viuen d’això, de mirades absortes que amaguen tot tipus de pensaments i d’imaginacions provocades per l’avorriment i les rutines.
De petit hi havia passat hores, mirant-les, segurament mentre inventava les meves primeres històries (de les que no en recordo cap). Normalment, abans d’arribar al final, algú em feia tornar a l’absurda realitat amb un crit de “deixa de mirar les musaranyes!”. Llavors n’apartava la vista i els pensaments s’esfumaven, però elles es quedaven allà, preparades per quan tornés a despistar-me.
Al llarg dels segles, les musaranyes han desenvolupat un sisè sentit per detectar en els humans aquells moments “clic”, aquells instants en què desconnectem del que toca fer per distreure’ns en qualsevol altra cosa i enlairar la imaginació. És en aquest petit lapse de temps quan despleguen el seu magnetisme per captar la nostra mirada tanta estona com sigui possible. I atipar-se. Atipar-se fins que algú ens faci tornar, o fins que no puguin més.
El gran problema per a l’espècie de les musaranyes va començar un dia que una d’elles va topar amb un fet inaudit fins aleshores. En una reunió de quinze o vint persones, n’hi va haver una que, després del “clic”, en lloc de desviar la mirada al sostre com passava fins aleshores, ho va fer cap a un dispositiu amb pantalla. No en van fer cabal, era un fet aïllat, deien, però va anar a més. Des d’aquell fatídic dia, bona part dels humans, en lloc de mirar les musaranyes es miren ves a saber què en aquells estranys aparells anomenats smartphones.
Les musaranyes s’estan extingint perquè ningú les mira. Els humans estem abandonant l’hàbit de contemplar-les i ens inclinem per distreure’ns a les xarxes o amb jocs absurds. I, és clar, les pobres es moren de gana. Presumides com eren, si algun dia les torneu a mirar, les veureu esprimatxades i malaltisses, si és que en trobeu alguna. A més, l’efecte col·lateral per als humans no és menor, perquè al darrere de cada musaranya morta de fam, s’hi perden un munt de pensaments, de reflexions, d’imaginacions… Sort en tenen, dels nens, que a les aules encara les miren sovint.
Deixeu-me doncs, fer una crida final: deixem el mòbil, salvem les musaranyes!
