Hi passes per davant cada dia i cada dia te la mires. Té un encant especial, delicada i robusta, i una elegància que no és feta amb diners. I la mires. I t’agrada. I, com sempre, continues caminant.
La porta blava.
La porta que sempre està tancada.
Avui t’hi has aturat i has acaronat la seva balda. Està rovellada i fixada amb un cadenat. Ningú l’obrirà. Ningú sabrà el que hi ha a l’altra banda. Però tu sents curiositat i pares l’orella.
Xerrameca, riures, música, dissertacions plenes de lirisme. Calma, confort, saviesa, el murmuri d’un dolor antic.
Intentes obrir-la.
No és possible.
No tens la clau.
