L’Organització Mundial de la Salut, estima que al mon prop de 1.000 milions de persones viuen amb un trastorn mental, 3 milions de persones moren cada any pel consum nociu d’alcohol i una persona se suïcida cada 40 segons.
Seguint amb les dades de l’OMS, a l’any 2030, es a dir, dintre de 8 anys, els problemes de salut mental seran la principal causa de discapacitat al mon.
Podriem continuar desgranant més dades a Espanya, a Catalunya, dades esfereïdores, sobre tot quan parlem de la gent jove, però sobre tot quan la pandèmia ens ha portat, un increment de trastorns alimentaris, intents de suïcidi en menors de 18 anys
La pandèmia ha fet aparèixer i ha aguditzat trastorns, al nostre entorn ens trobem problemes per dormir, angoixa, inseguretat, tristor, desesperança i solitud. Ni abans ni ara cap d’aquestes situacions s’han de viure en silenci, perquè la normalització del malestar ens porta problemes majors i més greus.
També la pandèmia ha fet que en parlem, com deia la malhaurada Almudena Grandes “es hora que la fragilitat surti a l’escenari”, hem sentit moltes veus, referents socials i culturals que ens han explicat la seva situació, les seves depressions.
Hem passat del silenci al debat. I ens cal passar del debat a l’acció.
Potser encara sigui difícil precisar l’impacte real de la pandèmia sobre la salut i el benestar emocional de la gent, però tant cert com això es que els poders públics han de prendre mesures.
Més trastorns emocional, més problemes de salut mental, més visualització i per tant més demanda d’ajut, i aquí és on es posa en evidència la falta de recursos públics.
S’ha treballat amb una Estrategia Nacional en el si del Consell Interterritorial de Salut, a Catalunya s’està elaborant el Pla Nacional de Salut Mental.
Però la realitat és que la salut mental ha estat masses anys la germaneta pobra del sistema de salut.
Abans de la situació actual, ja hi havia llargues llistes d’espera en qualsevol dels recursos, sobre tot els infanto-juvenils, on un infant amb TDAH pot tenir 45 minuts d’atenció cada dos mesos. O llistes d’espera de més de dos mesos per ingressar en un recurs assistencial, una nena amb trastorns alimentaris.
A l’Atenció Primària ens calen psicòlegs, no només els comunitaris, sinó assistencials que evitin la sobremedicació amb ansiolítics, sobre tot a les dones,,.
Ens calen recursos humans, i materials, estratègies compartides i participades en salut mental, i en al gestió del malestar emocional.
Però també ser conscients que les condicions de vida, les desigualtats, la precarietat laboral, l’exclusió social, la solitud, les incerteses de futur, tenen una afectació directa també sobre la salut mental de les persones.
La depressió per exemple es tres vegades més freqüent entre persones que estan a l’atur.
Els efectes de la pandèmia, l’increment de les desigualtats, l’impacte del confinament fa que els i les joves, les dones i la gent gran i vulnerable, hagin estat i són els grups de població que han vist més afectada la seva salut mental el darrer any.
L’impacte de la pandèmia sobre els vulnerables és més fort.
La Salut Mental ha de ser una prioritat de salut, una prioritat política, com ho ha de ser la lluita contra la desigualtat, la lluita contra la pobresa infantil, la lluita contra la solitud.
La salut mental condiciona tots els aspectes de la vida, tant cert com això, és que les condicions de vida tenen una afectació directa també en la salut mental de les persones. Perquè no hi ha salut, sense salut mental.
Del silenci al debat, del debat a l’acció per la defensa dels drets de ciutadania, per la prevenció dels trastorns mentals i del suïcidi, per la lluita contra l’estigma.
