Si hi ha mecanismes democràtics per fer-ho viable, millor. Si no, cal forçar els mecanismes per aconseguir-ho. I si ni així es pot fer entrar el clau, llavors cal canviar –sense miraments- el sentit de les paraules. Les coses estant anant d’una manera que la conclusió més evident és que no ens escoltem. No ens escoltem ni entre els amics ni amb els “enemics”. Cadascú de nosaltres fem el nostre monòleg, l’etzibem i el qui ens escolta que digui el que vulgui. No que, agafant el fil del que hem dit, ens digui què en pensa. El que en pensa ell, com a màxim ho tolerarem. Nosaltres seguirem inamovibles en el nostre “pensament”. Amb aquest esquema mental, es fa molt difícil d’arribar a acords.
Això és molt greu. Així arribarem, si no hi som ja, a una ghettificació ideològica, en la que ens relacionarem, només els que som de la mateixa corda.
És la ditxosa TOLERÀNCIA. La manca de tolerància, emperò és la trinxera. Per això no podem dir que la tolerància sigui dolenta. Com a mínim ens evita l’enfrontament i la violència. Però mentalment ens situa en terrenys inestables: o en el de la covardia, o en el de la suficiència. Ambdues, perilloses. En algun moment ens podem omplir el pap i explotar.
És urgent re-armar-nos de convenciments més sòlids, que a més, són més constructius, més equitatius i més sòlids. Ho diem molt convençuts que ningú no té la veritat. Però ho diem en tercera persona. Cal que ens ho diguem ben clar i net a nosaltres mateixos: Jo no tinc tota la veritat.
Si és així, segur que escoltaré, segur que el meu interlocutor m’escoltarà. Per això cal demanar que els nostres polítics ens sorprenguin i que alguna vegada, puguem contemplar com es posen d’acord, i que en donin l’exemple aquells que tenen més poder, més temptats, en el millor dels casos, a ser tolerants des de la suficiència.
El primer pas, la primera exigència però, és no canviar mai el sentit dels mots. Per exemple; el cas de Vic. Ara resulta que és il·legal fer complir la legalitat. Si el Govern de l’Estat legisla que un immigrant sense papers és il·legal, per què fer-ho saber a l’administració competent ha de ser il·legal?
Un altre és el conjunt de denúncies al Tribunal Constitucional sobre l’Estatut aprovat seguint escrupolosament allò previst en el text constitucional. El Tribunal Constitucional només té una sortida d’acord amb la legalitat prevista que és la d’abstenir-se i reconèixer que el procediment ha estat el que marca la pròpia Constitució per ser aprovat i per tant, no pot entrar al contingut i menys jutjar-lo. Si ho fa, se l’hauria de denunciar per prevaricació. I també als denunciants que tenen l’obligació de saber-ho.
Clarament, estem seguint uns camins d’enfrontament i no d’entesa. O som capaços de portar Espanya cap a una entesa en base a allò que és lògic, de sentit comú i de diàleg sincer, o si això no és possible, val més que en marxem tan de pressa com puguem. Cada any que ens hi mantinguem serem més pobres en tots sentits. Arriba a un estat de la situació que ens estem prostituint mentalment i trobem ja del tot natural que els únics camins viables siguin els que ens marca el poder, i no la raó.
