Fins que sortosament s’ha jubilat, els catalans vam tenir moltes enrabiades amb el corresponsal del FAZ a Madrid, Leo Wieland. per sort aquest home era una excepció. El prestigiós diari alemany té bastants corresponsals a l’estranger que són un honor pel seu ram. Un d’ells és la corresponsal a Moscou, Kerstin Holm. Un article d’ella del 27 de febrer (“Així pot mentir vostè amb el màxim èxit”) explica entre altres coses com funciona la difamació dels contraris polítics. Holm cita el periodista rus Wladimir Jakowlew, fundador del diari Kommersant, que fa un parell d’anys va emigrar cap a Israel. En aquell moment Jakowlew, referint-se al seu temps d’estudi de periodisme cap als anys vuitanta, va parlar de com tenia de present el curset que va haver de fer de “periodisme de guerra”, en el que aprenien a fer circular noticies falses i difamacions per tal de desmoralitzar les tropes enemigues. “El que passa – deia Jakowlew- és que aquells mètodes ara s’apliquen contra la pròpia població”.
Un dels mètodes esmentats, i pel què sembla un dels més usats, era el conegut amb el nom de “l’arengada podrida”. Es tractava de fer circular l’afirmació o el simple rumor de què tal o qual contrari del règim havia delinquit greument (assassinat, violació, corrupció massiva, etc.) sabent que amb tota la pols que s’aixecaria l’afectat ja no podria treure’s del damunt la pudor d’aquella “arengada podrida”.
No li sona això, amable lector? A l’alcalde Trias i al president Mas (entre altres, i sobretot Jordi Pujol) els deixebles espanyols d’aquests mètodes han intentat penjar-los-hi al clatell una “arengada podrida” de manera que no es poguessin treure la pudor del damunt. I encara que la majoria, per sort, no ha caigut al parany, hi ha hagut prou gent que s’ho ha cregut, o que encara diu “potser no és ben bé això, però alguna cosa hi haurà de cert que faci pudor”. I així els difamadors sembla que mai no treballen en va.
Recordem-ho en aquests mesos vinents. Segurament abocaran “arengades podrides” pel broc gros. Sortiran possiblement testimonis comprats (o víctimes de xantatge) que diran allò que els venedors d’arengades podrides voldran que diguin. La guerra bruta pot arribar a uns extrems de brutícia indignes d’un país culte i democràtic. Adjectius que malauradament cada vegada poden aplicar-se menys als nostres veïns de ponent per culpa d’una casta política tan mediocre com corrupta.
Preparem-nos a rentar la pudor d’arengades podrides amb el sabó de la nostra decisió, de la nostra ètica i de la nostra indignació contra aquests mètodes repugnants. No ens creiem ni una d’aquestes abjectes acusacions, de no ser que les proves siguin contundents i comprovables, cosa que en un 99 per cent dels casos no passarà. Deixem les arengades podrides a la cuneta del camí i que se les mengin ells si volen. Nosaltres anem fent via com si res. A cada pas endavant que fem les bones olors augmentaran.
