En un moment determinat del seu discurs d’inauguració de l’Exposició Xammar (Palau Robert, fins al 31 de gener del 2015), de la qual és el comissari, Joan Safont parlà dilluns passat de Jaume Vallcorba, recentment i prematurament traspassat. En parlà com a recordatori que l’editor fou un dels responsables del redescobriment de l’obra i la vida del periodista que ens va explicar el món. Aquell volum de 166 pàgines, titulat “Periodisme”, que aparegué el setembre del 1989. Tantes coses que hi podem trobar són avui dia encara vigents! “Si diguérem el que diguérem sobre el periodisme català, fou perquè no tan sols tècnicament aquest periodisme és una desgràcia, sinó que políticament és ineficaç i perniciós”, llegim en una carta al director de La Veu de Catalunya de l’any 1924 que signen conjuntament Pla i el mateix Xammar. No és ara el cas d’estendre’s en consideracions elogioses envers cap dels dos. Se n’ha ja parlat molt, per sort, aquests dies darrers i per part de persones veritablement estudioses dels personatges. Però Safont, en esmentar-lo, em féu pensar en Vallcorba i en unes paraules seves recollides en video arran de la celebració, el 2009, del 30è aniversari de la fundació de Quaderns Crema. La qualitat per damunt de tot. I la forma i l’estètica. Moltes vegades, segurament massa, la literatura nostra ha hagut de ser doctrinària, i de combat, i de resistència. No sol ser gaire bona, reflexionava l’editor, aquesta mena de literatura, sobretot perquè l’adjectiu ha hagut d’anar sempre per davant del substantiu. És a dir, una literatura en què la qüestió literària en ella mateixa no ha estat allò fonamental, sinó que el que més ha importat ha estat que fos escrita en català. No és gens difícil d’entendre que això hagi hagut d’anar així. Encara avui no som normals. I encara avui la llengua no tenim assegurada ni garantida. I és cert que no resulta atractiva la literatura com a arma de combat, massa propera al plamfet. I així, poques vegades hem pogut transcendir el nostre petit univers sempre amenaçat, tanta feina a fer com hi ha hagut, i encara hi ha, dins la closca d’aquest ou on vivim i ens defensem. Escoltava Safont dilluns passat i pensava en Vallcorba i en tot el que ens ha deixat i aportat. Zweig, Mrozek, Kertész, Stevenson, Kafka, Pessoa, Zagajewsky, Simenon, Tucholsky, entre tants d’altres i a banda dels nostres més distingits, sobretot els contes de Monzó, el malaguanyat Galmés i la seva indispensable contribució a la difusió i al coneixement del món de Xammar. Quin gran plaer i tant i tant d’agraïment.
I ara a l’expectativa del que passi a Escòcia, dels que decideixin els escocesos. Penso en els amics que hi tinc.
