[La senyora Dalloway. Virginia Woolf. La Magrana. Traducció de Dolors Udina]
Deia fa no gaire un gran escriptor que tots llegim en benefici propi. Llegim modificant relats a favor dels nostres interessos. Llegim buscant-nos. Però Virginia Woolf a ‘la senyora Dalloway’ ens vol ensenyar precisament el contrari: el desinterès és la millor actitud davant la lectura i el major plaer del lector. Si t’han de llegir desinteressadament per força a l’obra hi ha d’haver alguna cosa que transcendeixi i faci, com deia l’autora, ‘que ningú llegeixi per arribar al final’. Per a una esteta com Virginia Woolf, el què transcendeix és la bellesa, tret fonamental de ‘la senyora Dalloway’.
Si aquesta novel·la va revolucionar la narrativa anglesa és per la manera com tracta la realitat, passada per un filtre que la transforma en bella (sigui bonic o terrible el que ens estigui explicant). Woolf pot, a través d’una transformació poètica, oferir-nos una realitat que sabem que és completament falsa però prenem com a veritat. Perquè la realitat per ella és una sensació que canvia amb els nostres estats d’ànim: la realitat és ‘això, aquí, ara’, i es mou i parpelleja amb cada nova percepció. ‘La senyora Dalloway’ és un viatge (sense final) on se’ns passeja per la ment de molts personatges que ens fan entendre que cap persona no és completa sense totes les altres, que el moment està format tan pel passat com pel present i que cal estimar la vida sense buscar-hi res a canvi perquè, que no ho veieu?, és meravellosa.
‘La senyora Dalloway’ és el relat d’un dia en la vida de la Clarissa, des que surt a comprar flors fins que els convidats marxen de la festa que organitza a casa seva aquella mateixa nit. Tot se’ns explica des de la perspectiva íntima d’algun dels personatges, en una imitació precisa dels mecanismes de la nostra ment quan pensem. ‘La senyora Dalloway’ és en el seu conjunt una sèrie de moments privilegiats: el marit de la Clarissa creuant la ciutat amb la imatge de l’esposa al cap, la filla Elizabeth sentint-se lliure als seus divuit anys mentre viatja amb òmnibus, en Peter recordant les dones de la seva vida assegut en un banc d’un parc londinenc o en Septimus explicant que ser infeliç és un somni estúpid… “Que bojos que som. Només Déu sap per quina raó l’arribem a estimar tant, la veiem com la veiem, inventant-la, construint-la al nostra voltant, destruint-la i creant-la de nou a cada moment: estimem la vida”.
L’única manera que tenia Woolf de reconciliar-se amb el món (diu Bloom) era a través de l’estètica, per això a les seves novel·les la bellesa ho justifica tot. I per això cal molt de desinterès per comprendre l’esteticisme de Woolf, que preferia la poesia del viatge al seu final. ‘La senyora Dalloway’ s’ha de llegir sense buscar-nos, amb poca energia i molta contemplació, esperant la sensació i no el raonament, limitant-nos a admirar sense fer massa preguntes. Ja ens ho recordava la mateixa Clarissa Dalloway: ‘la intel·ligència és una estupidesa’.
