Fa unes setmanes, a les xarxes, concretament a X (que sembla estar sota control d’homes bàsics, blancs, heterosexuals i feixistes) no s’hi parlava de res més que no fos el canvi físic de l’estrella de Hollywood Sydney Sweeney, i no precisament d’una manera gaire agradable… Tot i que sempre sol ser la manera com es parla dels cossos de les dones.
Sweeney, que va acabar de consolidar la seva fama amb la pel·lícula Anyone but you (2023) després de l’èxit de la sèrie Euphoria, s’ha convertit en el darrer any en un sex symbol americà: rossa, ulls blaus, corves en un cos estrictament normatiu i una mirada angelical.
Tant és així que, durant la campanya per la presidència dels Estats Units, els partidaris de l’ara electe President dels EUA la van prendre com un símbol republicà més. Segons tota aquesta estirp, Sweeney representava tot el que ha (o hauria) de ser la bellesa femenina americana conservadora.
I sí, dic “representava”, perquè resulta que ara ja no; ara, tots aquests hòmens l’han acusat d’estafa després que es publiquessin imatges d’ella sense maquillatge i en bikini en les quals, clarament, s’hi aprecia que l’actriu ha augmentat de pes. El que passa és que s’han sentit enganyats perquè els ha traït la mateixa imatge que ells s’havien creat d’ella.
Sweeney es troba en ple rodatge de la seva nova pel·lícula en què dona vida a la icònica boxejadora nord-americana dels anys 90 Christy Martin. En diverses entrevistes ha explicat que, fins a la data, ha estat el paper més complex i desafiant que ha hagut d’interpretar: no és tan sols la pressió d’encarnar algú que realment ha existit, sinó que s’hi suma l’esforç i el sacrifici del canvi físic al qual s’ha hagut de sotmetre.
Segons ha explicat, han estat 12 setmanes d’entrenaments d’alta intensitat: CrossFit, boxa i aixecament de pes. No és l’única intèrpret que, per exigències del guió, es veu obligada a canviar el seu físic: recordem un dels canvis més bèsties de la història del cinema, per exemple, en què Jared Leto va perdre més de 20 kg per interpretar un transsexual malalt de VIH a la pel·lícula Dallas Buyers Club. Sense haver d’anar massa lluny, també ens trobem amb un exemple força notable: Mario Casas va aprimar-se 20 kg pel seu paper a El fotògraf de Mauthausen on donava vida a Francesc Boix, un fotògraf que va aconseguir treure del camp de concentració un seguit de fotografies que mostraven l’horror que s’hi vivia i que varen ser claus durant el judici de Nuremberg.
La dedicació d’aquests actors i actrius és admirable, en això no hi ha cap mena de dubte i tots hi podem estar més o menys d’acord, però si rasquem una mica la superfície ens trobarem amb un fet que provoca més aviat dentera: mentre les transformacions portades a terme pels actors són admirables i extraordinàries, les actrius han d’aguantar que, tot i haver fet el mateix sacrifici i ser una part més de la seva feina, se’ls faci bodyshaming a les xarxes. I,a parer meu, això no deixa de ser una demostració més de la cosificació del cos de la dona: lloarem l’home que és capaç de sotmetre’s a aquest canvi físic, però torturarem la dona fins que torni a encaixar dins del cànon estètic que hem estandarditzat i que ens sembla acceptable.
A més, en aquest article estem partint de la base que el canvi físic de Sweeney és a conseqüència de la seva feina, fet que em condueix a la següent pregunta: i si no ho hagués estat? I si, simplement, Sydney Sweeney hagués guanyat pes? El primer que hauria passat és que els comentaris que ja s’han fet a xarxes haurien estat el doble de feridors i punyents. Tots aquests homes que s’han sentit empesos a comentar que les dones no deixen d’enganyar els homes amb maquillatge i imatges irreals, s’haurien sentit encara més acreditats per fer-ho. Però el fet d’haver guanyat pes, l’hauria fet menys vàlida a la feina? O menys vàlida en general? Hem de deixar d’equiparar la vàlua de les dones amb la seva bellesa o físic.
De fet, no fa gaire, hem pogut gaudir (que s’entengui la ironia) d’una situació similar a casa nostra: la Lalachus, actriu i comedianta espanyola, va rebre tota mena d’insults i amenaces quan es va anunciar que ella seria l’encarregada, juntament amb en David Broncano, de presentar les campanades de Televisió Espanyola, només pel fet d’estar… grassa? Suposem que una dona no pot dur a terme certs papers, feines o reptes si no entra dins d’uns trets estrictes de bellesa.
Així doncs, una vegada més, ha quedat demostrat que el cos de la dona és una cosa sobre la qual es pot opinar, i aquesta cosificació és una mostra més de la violència sexual perpetuada pel sistema masclista imposat. I, dit això, m’agradaria veure a qualsevol dels homes que ha vomitat el seu odi a X sotmetent-se a les 12 setmanes d’entrenaments intensos. A veure qui riuria aleshores.
