El pintor no pot plasmar el paisatge
de la bellesa indescriptible a la tardor
i el quadre natural dóna la imatge
d’una naturalesa tenyida de color.
Unes fulles groguenques són com d’or,
vermelloses unes altres em somriuen
els plataners s’assequen i la mort
les llençarà a terra, trepitjades, ja no viuen.
Entre el verd i el marró que ensenya el bosc
són molts tons que fan una meravella
sents el vent que expulsa les fulles quan és fosc
ja no queden flors ni hi ha poncelles.
La retina no pot marxar de la bellesa
de la tardor on tot és harmonia
el cor salta content amb la puresa
d’un goig que pot inspirar una simfonia
El vent canta una cançó entranyable
mentre bressola les fulles que es van adormint
com si sorgís de la tardor el miracle
i en els ceps de les vinyes seques, sorgissin els raïms.
El més gran artista no pot plasmar l’encant
ni el poeta descriure’l amb poesia,
ni el tenor amb el seu cant
perquè els colors de la tardor són incomparable melodia.
Mentre aquesta tardor suau es marceix
amb el sol acaronant la terra humida
s’apropa un nou hivern, que neix
preludi humil d’un nou esclat de vida.
