Després de l’onze de setembre d’enguany, crec que tot català té més dret que mai a sentir-se orgullós del seu poble, dels seus conciutadans; a sentir-se orgullós d’una gent que proclama al món que vol ser mestressa a casa seva, i ho fa de manera pacífica, riallera, entusiasmada, repectant a tothom, deixant les cares de vinagre, les mentides i la violència per als altres que no se’n saben avenir ni comprenen d’on surt aquesta empenta imparable.
I dit això per endavant, cal dir també que hem d’evaluar molt acuradament el ressò que la Diada ha tingut arreu, sense minimitzar-lo, però també sense sobrevalorar-lo. I no hem de oblidar que ens hem de moure més que els altres i més asserenadament, precisament perquè som un país petit que no és, ni de lluny, el melic del món, i que a les notícies a tot arreu només arribarà a primera plana en el moment que ens declarem independents i no abans. I a què vé a tomb tot això? Doncs a la necessitat de no donar a les informacions sobre la Diada a la premsa internacional més valor que el que realment tinguin. I tenir en compte que tornaran a ser molt escadusseres fins que el govern doni la campanada següent (anunci de data i pregunta de la consulta).
Igual que l’any passat, Catalunya ha aconseguit ser notícia, i (fins on ho he pogut seguir) més d’una cinquantena de diaris se n’han fet ressò, sobretot els mitjans en francès i anglès. En alemany han sortit menys informacions, potser perquè els diaris aquí s’ocupen principalment de les properes eleccions alemanyes i del cas de Síria.
Una característica comuna a gairebé totes les informacions (no només en alemany sinó també en altres llengües) és que molts informadors han confós la quantitat de participants final, amb la que calia per omplir la cadena. Així la majoria parla de 400.000, i fins i tot de 350.000, enlloc del milió i mig real.
Els articles són per regla general força objectius ni que tinguin faltes que demostren que els informadors no estan tan al corrent dels fets com seria de desitjar, o que segueixen a ulls clucs les informacions que reben a Madrid. Així la informació sortida a Die Welt (Berlin), Berliner Zeitung (Berlin), Handelsblatt (Düsseldorf), Spiegel Online (Hamburg), Neue Zürcher Zeitung (Zuric), Die Presse (Viena) i Der Standard (Viena) en general la podem considerar prou útil. A part de l’error sobre la xifra de participants, comú en gairebé tots, cal remarcar que no hi falta mai la referència a què Catalunya és “La regió més altament endeutada” sense dir-ne els motius. Igualment quan parlen del tant per cent de catalans que són partidaris de la independència, ningú no cita les enquestes de la CEO, sinó les de la cadena SER amb el 52 % o bé fins i tot el Neue Zürcher Zeitung parla de que ja s’arriba a entre un 40 i un 50 %. La informadora d’aquest darrer, Cornelia Derischweiler, afirma fins i tot que en Mas intenta, entre bastidors, de pactar amb en Rajoy per destensar la situació. Potser l’hi ha dit això doña Soraya?
I ara, com vaig haver de fer l’any passat, he de tornar a dedicar una atenció especial a l’article de Leo Wieland al FAZ (Frankfurter Allgemeine Zeitung) del 12.09 (Der katalanische Weg = El camí català). L’home torna a presentar-ho tot com si fos un fidel altaveu de la política madrilenya. En passo només algunes mostres per tal que el lector comprengui perquè els articles d’aquest senyor desperten sovint un crit d’indignació entre els catalans que el llegim. I cal tenir en compte que el FAZ és un dels diaris alemanys més importants per a la informació de les èlites del país.
Heus aci, doncs, el que diu aquest senyor:
-el 1714 Catalunya va perdre “la seva autonomia política”.
-“segons el propi recompte” -una expressió per a posar-ho subrepticíament en quarantena- “els separatistes van mobilitzar més d’un milió de persones”
-“la regió, que en altres temps era el motor econòmic d’Espanya, ara està a ran de la insolvència”.
-que després de la Diada de l’any passat, la Comissió Europea havia dit ben clar (mentida!!) que si Catalunya sortia d’Espanya s’hauria de posar a la cua darrera de Kosova per tornar a entrar a la UE. Això és només el que proclamen a Madrid.
-que les condicions d’un possible referèndum “encara s’han de pactar amb el primer ministre Rajoy”
-que, al mateix temps que el govern català diu que la independència solucionaria els problemes econòmics, Catalunya ha hagut de sol·licitar 30.000 milions d’euros per no fer fallida. Del perquè no en diu ni piu.
-que, a pesar de la situació, en Mas “no fa estalvis autèntics i es gasta milions en representació pròpia, p.e. en televisió, radio i “ambaixades”.
-que abans d’arribar a un referèndum, el “desgastat govern d’en Mas segurament es trencarà per dissensions internes”
-i finalment, i per no cansar els lectors, “que la cadena humana va ser l’intent d’en Mas de sotmetre a pressió el govern de Rajoy agitat per afers de corrupció”
Tant de bo que el FAZ rebés tantes cartes de protesta com sigui possible, sigui en alemany, en anglès o en francès. Per a ui vulgui fer-ho, l’adreça és :
El que és important, però, és que a part dels possibles errors informatius i de la desinformació que practica gent com el Sr. Wieland, Catalunya ha inquietat (ni que sigui “out the record”) els polítics europeus, i que sembla que la Comissió Europea, molt calladament, ja prepara possibles camins per reaccionar davant d’una independència catalana o/i escocesa.
El més important de tot és que s’ha demostrat a tota la trepa de la “villa y corte” que estan als llimbs, i que ni que ara ens oferissin l’oro i el moro no seríem tant innocents de creure’ns ni un mot d’allò que ens prometessin. Ja han fet tard. Definitivament!
I ara permeteu-me un afegitó relacionat amb l’inefable Sr. Wieland. Abans d’ahir, 16, l’home va comentar la resposta de Rajoy a en Mas. Els tres punts principals de l’article: remarcar la declaració de simpatia envers Catalunya d’en Rajoy amb la profecia d’aquest que una separació “portaria enormes costos emocionals, econòmics, polítics i socials”; el segon és estendre’s en les protestes de la diplomàcia espanyola enfront dels països bàltics pel seu suport a Catalunya; i el tercer, un dels paragrafs més llargs, al final de l’article, detallar fil per randa tots els milions que ha rebut Catalunya d’Espanya per salvar-la de la fallida. Al final el lector ha de tenir la impressió que esquilmem als espanyols i que som una colla d’irresponsables, desagraits i fanàtics. Aquest home fa més mal que una pedregada al damunt de camps de blat…
