I així estem… Vivint la vida, gaudint del moment, del present… Perquè de vida només n’hi ha una (almenys material amb aquest cos orgànic que tenim) i tothom és molt lliure de veure, interpretar, creure sobre d’altres existències passades o futures i sobretot presents perquè, avui dia, molta gent ni se n’adona de la seva pròpia existència, del moment, i viu sense viure i deixant passar l’instant sense record i anant endavant de baixada i per inèrcia.
Aristòtil ja ens deia que el pensament condiciona l’acció, l’acció determina el nostre comportament i aquest de forma repetida crea hàbits que estructuren el nostre caràcter i acabarà marcant el nostre destí. Per tant, n’hem de ser ben conscients per anar vivint la nostra vida de la millor manera possible i en plenitud.
Viu i deixa morir, ja ho deia la banda sonora d’una pel·lícula d’en Bond i en aquestes estem, viure i deixar fer, respectar les creences de cadascú i viure i deixar morir (materialment) perquè la vida material, la vida que tots nosaltres coneixem com a tal no deixa de ser un curtmetratge de més o menys durada i intensitat comparada amb la immensitat de l’Univers i del temps. La nostra existència material no passa d’això, de ser un curtmetratge.
Aquest passat divendres 17 es va inaugurar a la meva estimada Vila-seca la 10a Edició del FICVI, el Festival Internacional de Curtmetratges que va creixent en importància i presència any rere any i amb una cartellera més que notable. El temps dirà si en el futur, immediat o no, aquestes pel·lícules triomfen perquè, com la vida mateixa i les diferents interpretacions i gustos de cadascú, ens poden atrapar i necessitem la seva continuïtat i se’ns fa curta o ens poden deixar en la indiferència més absoluta i fer-nos pensar que la paraula curtmetratge és massa llarga per a l’obra en qüestió.
Els curtmetratges no deixen de ser com la vida o ens atrapen i els volem eterns, o ens avorreixen i se’ns fan eterns. Gent amb vides materials curtes viscudes en plenitud i intensament, gent amb vides llargues viscudes en l’anar fent… I què és millor? Dubto n’hi hagi resposta universal per a aquesta pregunta donat cadascú ho veurà d’una manera diferent i això és enriquidor.
Enriqueixen les nostres vides els diferents punts de vista i respectar-los, sense prejudicis i aprendre d’ells, fer-los nostres, incorporar-los en el nostre aprenentatge de viure. Igual que les formes de viure, els curtmetratges ens donaran diferents visions d’interpretació a uns i altres, la màgia està en aconseguir que molts li vegin la llum i la part positiva i enriquidora de sumar, de fer sentir bé.
Viure! ja ens ho plantejava Plató en el seu conegut món de les idees amb la possibilitat que la nostra vida terrenal fos només això, una barreja del nostre cos material fet de pols d’estrelles i d’energia la qual pugui seguir existint en l’entropia universal un cop el nostre cos finit s’acabi.
I aquí arribem al punt de les creences de cadascú, de les pròpies, de les induïdes, de les de diferents religions, de les viscudes… I on nosaltres hem de saber viure, aportar i aprofitar cada moment del present d’aquest curtmetratge, del curtmetratge de la nostra vida, sumant en positiu a l’entropia universal i no deixar-nos endur per l’egoisme material.
No oblidem que naixem sense res i morirem sense endur-nos res físic així que estaria bé enriquir el terreny més immaterial de nosaltres mateixos, del món de les idees platonià i reforçar valors com l’empatia eliminant egocentrismes i narcisismes variats. Però, clar, això no deixa de ser un plantejament ben utòpic perquè totes i tots estem ben rodejats de prejudicis per molt que no els vulguem veure.
En la presentació del FICVI a l’entorn incomparable del Celler de Vila-seca van premiar la trajectòria professional de l’Emma Vilarasau i com a part de l’homenatge ens van projectar un curtmetratge on ella apareix anomenat “Sisè primera” on fa de llogatera de pisos i ens mostra perfectament aquestes escales de prejudicis que tots tenim en aquesta societat que vivim i potser perquè no hem pensat mai com seria si fos a l’inrevés i nosaltres en fóssim víctimes d’aquest etiquetatge social.
La vida (material) és un curtmetratge, així que millor que la vivim amb intensitat i amb ganes de sumar i cercant la felicitat sense témer el nostre final, la fi d’aquesta vida. I aquí cadascú que cregui el que vulgui amb total llibertat, des de pensar que no hi ha res més un cop aquesta vida acabi fins a creure que sí que hi ha i amb tots els seus matisos corresponents i que llavors la vida no és un curtmetratge sinó que és eterna i no cal témer la fi de la vida terrenal i que seguim en una vida més etèria sense lligams terrenals.
De fet, totes les religions des de ben antic ens en parlen, així com totes les cultures mil·lenàries i grans filòsofs i escriptors en fan referència d’aquesta lluita des de fa centenars, milers d’anys… Aquestes dualitats bé-mal, cel-infern, llum-foscor, àngels-dimonis, salut-malaltia, felicitat-patiment, positiu-negatiu, VIDA-MORT… on, com molt bé deia el filòsof xinès Lao-Tse al segle VI aC no podria existir una sense l’altra de la mateixa manera que una línia corba en un costat és còncava i en l’altre convexa i l’existència d’una determina que existeixi l’altra.
Així que com deia el mestre Ioda a Star Wars no s’ha de tenir por, la por porta a l’ira, l’ira porta a l’odi i aquest ens portarà al costat fosc. Vivim el nostre curtmetratge de la vida sense pors i que la Força ens acompanyi!
