El llac on Tonet i Roseta s’enamoraren i on ‘sangonereta’ va morir d’una ‘fartà’ en la ficció de Blasco Ibáñez serà actualitat l’any que be perquè fa cent anys que l’Ajuntament de València el va comprar a l’estat per 1.072.980,41 pessetes.
Després de llegir la notícia a premsa vaig investigar a Internet per saber més d’aquella transacció que ens va tornar als valencians la propietat d’un territori que estava a casa nostra. Francament, no deixa de ser un fet curiós. La història d’aquest espai emblemàtic al llarg dels segles ha estat més intensa del que hagués pogut imaginar perquè en el temps s’ha convertit en moneda de canvi per unes i altres raons.
Segons figura a Wikipedia, durant l’etapa islàmica de la Península, l’emir de Saragossa, Mostahim, va rebre l’Albufera com a premi per la seva aliança amb el Cid. La pesca es va reconèixer legalment des de l’any 1250, quan un grup d’habitants del llavors poblat de Russafa -actualment de València- es va traslladar a l’illa del Palmar per poder pescar de manera més còmoda. Alhora, aquesta legalitat va ser reconeguda en les poblacions de Silla i Catarroja. Jaume I va quedar tan meravellat que va decidir que “encara que en el Regne, es consideraran fora d’aquest i del terme de la ciutat de València, deixar-la annexionada al Patrimoni del Príncep”.
En 1250, a Morella, després d’haver estat inclòs en els béns de la Corona, es va dictar un privilegi el 21 de gener, pel qual qualsevol podia pescar al llac, amb la condició d’abonar una cinquena part. Es poden trobar edictes sobre l’Albufera amb concessions o ratificacions de pràcticament tots els reis, com Pere I, Joan II, Alfons II, Martí I, Ferran I, Carles I, Felip II i Felip IV, entre altres. En arribar el segle XIX, es va trobar una prova de les condicions que mantenia l’Albufera i la impressió que va causar en els invasors francesos, José Bonaparte, a petició pròpia, li va concedir al Mariscal Suchet el títol de Duc de l’Albufera. Suchet va ser el senyor del llac i el seu entorn fins a 1818, quan el rei Ferran VII va recuperar el poder.
Va ser a partir del segon terç del segle XIX quan el llac va començar a estrènyer a causa de la pràctica d’enterrar el llac, per conrear arròs especialment. La fauna poc a poc es reduïa al mateix ritme, trobant ja únicament caça menor. El 12 de maig de 1865 l’estany i la Devesa van passar a ser propietat de l’Estat, acabant amb més de sis segles de propietat real. Finalment, el 1911 tant el llac com la Devesa seran propietat de la ciutat de València.
Intente sense èxit fer un flash-back a maig de 1911 un mes abans de la compra i pense, sincerament, que els valencians d’aleshores malgrat les possessions i les propietats sentirien com seu el llac, les aus, les barques, les barraques, l’aroma dels camps d’arròs, la llum, el cel i tot l’entorn. L’Albufera és meua i dels valencians, i dels qui han passat per allí i dels qui tornaran i, a més, a més dels qui aniran en el futur. Es podria vendre un tros de vesprada des del mirador observant el sol o els pobles de l’horta mentre les barques passegen? Quan costaria respirar l’aire i gaudir de la pau que et dona la imatge de les ones menudes en l’aigua del llac?
