Aquesta segona entrega no estava prevista. Avui (8.2.11) apareix publicat a l’Ara un article de Carod-Rovira (Gent al carrer) tan revulsiu com l’anterior de Puigcercós. Poc a poc es va veient la mena de genteta que ha tingut el timó d’aquest país a les seves mans durant el septenni de la disbauxa. A l’ex-vice-president de la Generalitat de Catalunya no se li demana cap proesa; senzillament, que calli si no té res a dir.
Observin què diu ara: “Els governs dels països àrabs no tenen les coses clares, sobretot perquè ningú no hauria dit mai que la cosa comencés a Tunis o el Caire”. Una afirmació com aquesta posa punt i final a la historiografia. Per què escriure-la si és predictible? Només cal que els seus protagonistes sàpiguen el que es fan. Si el que diu fos cert, a partir d’ara la història l’escriuríem abans que els fets tinguessin lloc, amb l’única condició que els actors no actuessin ad libitum.
També afirma l’ex-vice-president que la insostenible situació política al món àrab “ha permès sistemes autoritaris sense separació de poders”. De quina separació de poders ens està parlant? És possible la separació de poders al món àrab?
Si alguna cosa ens ensenya l’estudi del nostre passat és que les idees il·lustrades de progrés, expressades per primera vegada durant le grand siècle, trobaren finalment ressò en una societat el suficientment madura per arrogar-se-les, a finals del XVIII. No som deterministes. Les coses a Europa anaren com anaren, per bé que haurien pogut anar d’una altra manera. Tot amb tot, els pressupòsits de la il·lustració cal cercar-los en la tradició que manllevà de l’imperi romà, primer el carolingi i ulteriorment el sacre imperi romà germànic, unida a una herència religiosa monoteista que culminà en l’antropocentrisme del renaixement -i en la inevitable reforma- seguit dels ulteriors humanismes -i de la no menys inevitable contrarreforma.
Podem col·legir, doncs, que en el marc d’una tradició abrahàmica, difícilment la il·lustració –la separació de poders- podia tenir lloc abans del renaixement o, per no ser tractats de catacrònics, abans no s’hagués donat aquest nou concepte d’individu i de llibertat religiosa que, sabem perfectament, a les teocràcies islàmiques encara no ha arribat i tardarà a arribar almenys el que tardà en la nostra tradició cristiana d’occident, a pesar d’internet i de tots els artificis.
Parlar de divisió de poders avui al món àrab és tan intempestiu com parlar de divisió de poders durant les Germanies o la guerra dels remences. Vull dir que tota aquesta faramalla del món àrab té a veure amb la gana i no amb la set de llibertat, igualtat i fraternitat. Per dir-ho ràpidament i molt grosso modo, els congregats de la plaça de Tanhrir no demanen res més que una sentència arbitral de Guadalupe. No serà que a l’ex-vice-president li faltin dades. La premsa en va plena. Quan el filòsof israelià Avishai Margalit, membre de l’Institut d’Estudis Avançats de Princeton, ens adverteix del perill d’una nova teocràcia islàmica a Egipte és perquè aquest perill és real i efectiu. I més que probable. Precisament pel que els acabo de dir. Ferran Sàez publica avui un article al diari homònim el contingut del qual desmenteix el de Carod-Rovira que ni fet expressament. Són dues formes de veure les coses, la de Sàez, rigorosa, la de Carod-Rovira, frívola i precipitada.
Em poden titllar de mal cristià i no els mancaran motius; podran dir fins i tot que la meva ortopraxi és penosa i també l’endevinaran. No me’n vanto, ans al contrari. Potser Déu em salvarà per la fe, ja que no podrà fer-ho per la caritat. Sense que serveixi d’exculpació sinó de mitja disculpa, em permetran que afirmi que l’ocupació de càrrecs polítics entranya aquest risc, el de ser criticat. Va amb el càrrec i amb el sou. Quan hagin transcorregut els cent dies ja els deixarem tranquils, si les seves frivolitats ens ho permeten.
