Poema de David jou
Beat Angèlico, Florència
Quina fatiga aprendre el llenguatge dels humans,
«Déu vos salve, Maria»,
quina fatiga!
Com si la llum volgués alentir-se i en lloc de ser simultània
s’hagués d’aturar
i l’univers s’esberlés en racons inconnexos i foscos!
Quina fatiga!
Quants segles d’esforç per aprendre a frenar el pensament al seu
ritme,
a velar l’esplendor fins a fer-la prou suportable als seus ulls,
a esmicolar la paraula en bocins que els poguessin semblar
comprensibles,
«Déu vos salve, Maria».
Pitjor:
a mesura que anava atansant-m’hi, quant de dolor
m’anava envaint per sorpresa; aquells mots limitats,
aquella claror velada, aquell pensament lentíssim,
quin món configuraven, tan esquerp i al·lucinat!
«Plena sou de gràcia!»:
ah, que difícil omplir de gràcia un humà!:
sembla esglaiar-se’n, com si es veiés de cop i volta amb les mans
plenes de brases
i les hagués de deixar ràpidament, per no cremar-se,
i hagués d’ofegar amb aigua fins i tot el seu record de roentor.
Quina fatiga,
ser portador de tant d’esglai amb un pur balbuceig,
i quin temor de ser foragitat i malentès!
«Déu vos salve, Maria.»
Quins ulls em van mirar!:
semblava que tinguessin una inexhaurible reserva de frescor,
hi vaig començar a abocar tot el meu foc i no se n’esglaiaven,
semblaven alhora atònits i còmplices, torbats i juganers,
sorpresos i impacients,
acceptaven la meva realitat misteriosa en lloc de refutar-la com a
simple al·lucinació fantasmagòrica.
Oh, sí: «plena de gràcia!».
I el món inhàbil dels humans, per un instant, em semblà ple de
meravella.
