Virginia Woolf és un d’aquells noms que impressiona. La reedició d’algunes de les seves obres torna a la primera línia literària una autora considerada una de les artífex del feminisme modern, però amb fama d’exigent i de no posar les coses fàcils als lectors. Sens dubte, Woolf va ser una escriptora brillant que convé tenir sempre present a les taules de novetats de les llibreries i en llocs ben visibles a les biblioteques. Però també és un encert acostar-s’hi de puntetes, amb respecte i sense fer-se gaire el valent. Woolf planteja un repte i és ben fàcil que, d’inici, ens sentim aclaparats per ella.

 

La Casa dels Clàssics ha reeditat recentment ‘Cap al far’ en la seva col·lecció Bernat Metge Universal. El títol triat per aquesta edició ja és tota una declaració d’intencions i dona pistes de què hi podem trobar, i és que es tracta d’una nova traducció al català de ‘To the Lighthouse’ a càrrec de Xavier Pàmies, traductor de solvència contrastada amb un currículum que, si el consulteu, us farà empal·lidir. Les anteriors traduccions al català havien titulat l’obra com ‘Al far’. El mateix Pàmies explica a l’epíleg el perquè d’aquest canvi. Però això només és la punta de l’iceberg. Tenim davant una reinterpretació del clàssic adaptat a un llenguatge a l’abast del lector actual, però que fa perfectament versemblant la paraula de Virginia Woolf. Aquest és, sens dubte, un dels punts a favor per aventurar-se a llegir l’autora en aquesta edició.

Què té Virginia Woolf que espanta i ha fet enrere a tants lectors i que, per contra, ha despertat l’admiració de tants altres? A ‘Cap al far’ hi trobem una trama mínima: Una família benestant, els Ramsay, passen les vacances a la seva casa de les illes Hèbrides. Pare, mare i vuit fills d’edats diverses, que a més allotgen una colla d’amics de la família. Està previst que l’endemà faran una excursió al far, lloc al qual només s’hi pot arribar per mar, i el petit James està molt emocionat.

Però sembla que farà mal temps i el seu pare i un dels convidats insisteixen que no podrà ser. Tot plegat passa just a les portes del sopar, moment que aplegarà tots els hostes, però part de la jovenalla no ha tornat encara de banyar-se en una platja allunyada. Aquest és l’escenari de la primera de les tres parts del llibre.

Imatge pràcticament estàtica que es repetirà deu anys després, però en circumstàncies diferents, ja que hi ha hagut la Primera Guerra Mundial pel mig. I és que el que ens interessa realment d’aquesta història no és el que els passa als personatges, sinó el que els passa pel cap. Woolf dota els silencis de sentit.

Mentre la realitat tangible que viuen els Ramsay i companyia té una evolució molt minsa, l’autora ens dona accés al fil dels seus pensaments, de manera alterna, i cada situació és observada, analitzada i interpretada per cadascun dels personatges. I naturalment, els records, reflexions i relacions d’idees que això els evoca encara aniran molt més enllà.

Tindrem una imatge completa però polièdrica, explicada des de múltiples perspectives, fins on arriba la percepció i perspicàcia de cadascú. Allò que callen és molt més important que el que es diuen. El text no és lineal i els salts d’una perspectiva a una altra ens arriben de manera sobtada i sense avís previ. Aquí rau la dificultat del llibre, és fàcil perdre el fil de la narració i desorientar-se, requereix una lectura atenta i dedicada. Però si prestem prou atenció, la pròpia autora ens anirà deixant pistes i fites al llarg del camí perquè ens puguem orientar.

Woolf va tirar de diversos elements autobiogràfics per bastir la història de ‘Cap al far’, com ara els escenaris o alguns dels personatges, que estan inspirats en membres de la seva família. Els fa servir d’excusa per reflexionar sobre les diferències socials, la nostàlgia de la joventut i la por a fer-se gran, l’autoestima, les relacions personals i les convencions de l’època, el menysteniment de les dones o les inquietuds existencials.

Explora la naturalesa humana i els sentiments des dels ulls dels seus protagonistes. La dificultat de llegir-la no la trobarem en les seves paraules (el text és fluid i entenedor gràcies a la gran traducció de Pàmies), sinó en els canvis de perspectiva, la profunditat d’algunes reflexions i el simbolisme.

Però cal ser agosarat i atrevir-se a llegir Virginia Woolf. El seu talent, la seva capacitat d’observar el món i descriure’l, no es poden deixar passar. Mereix el lloc d’honor que entre tots li hem atorgat entre els clàssics universals. I amb edicions com aquesta els valents que ho vulguin intentar ja no tenen excuses: més fàcil no ens ho poden posar.

Advertències: És recomanable haver llegit alguna altra obra de ficció de l’autora abans d’endinsar-se en aquesta. Conèixer el seu particular estil ajuda a gaudir-ne més. Una de les portes d’entrada que se solen recomanar és ‘La senyora Dalloway’.

Recomanat especialment a: Qui ja conegui l’autora i li hagi agradat. Amants del modernisme literari i lectors habituals de clàssics. Lectors que donin més importància a la reflexió i la introspecció que a la trama, a la forma més que al contingut.

 

Fitxa:

Autora: Virginia Woolf

Editorial, any: Bernat Metge Universal, 2022

Títol original, idioma, any: To the Lighthouse, anglès, 1927

Gènere: Narrativa

Traducció: Xavier Pàmies

Número de pàgines: 258