He pensat aquests dies sobre el que s’ha dit sobre la prohibició a Catalunya, per llei parlamentària, de les curses de braus. Un cristià com ho pot veure, des quin angle ho pot considerar? Tenim, en primer lloc, que el Concili de Trento (1545-1563) prohibí als catòlics, en una de les seves sessions disciplinàries, l’assistència a l’espectacle públic o privat de les “lluites amb braus” i amb altres animals. Això valia tant per a les curses anomenades “corrides” com per als “correbous”, tant coneguts en algunes de les nostres comarques del sud de Catalunya, o també per les lluites entre galls. La raó que donava era que alguns d’aquests fets comportaven sovint morts humanes, mutilacions greus, dessagnaments en homes i en els animals o eren cruels per als animals. Per tant, era un espectacle que desdeia d’una consciència cristiana. Sant Pius V (1504-1572), després del Concili, en veure que no aconseguia que cessessin aquests costums, ratificà la decisió conciliar mitjançant una específica Butlla del 1567, titulada “De salutis gregis dominici”.
En aquest document es donen moltes raons que encara són vàlides des del punt de vista moral, i concloïa que tals espectacles van en contra de la pietat i caritat cristianes. Hi afegia la pena d’excomunió per a tots els participants en aquests espectacles. L’Església catòlica jutjava, doncs, immoral tot allò que feia referència a la tauromàquia i altres formes de jocs amb animals, de la mateixa manera que Agustí d’Hipona considerà immorals els “jocs circenses” amb sang, feres i homes, on la crueltat humana i la falsa audàcia o valentia es combinaven per al plaer del públic. Recordi’s el que contà en el llibre de les “Confessions” sobre el seu amic Alipi i el circ romà, quan aquest es feia el fatxenda davant els altres companys pagans. Què diria ara veient la fotografia d’aquell pobre torero a qui un toro brau li va travessar la cara i la boca amb la banya, farà poques setmanes? L’hem de tornar a posar en tots els telenotícies? No està passant el mateix -hi ha hagut ferits greus en moltes ocasions- amb els “correbous?
Al segle XVI, els Papes consideraren vergonyós per a un catòlic l’assistència a les corrides, mentre apel·lava també als reis cristians i a les autoritats eclesiàstiques a tenir en compte aital prohibició, promulgada en dues ocasions seguides, per un Concili i per una Butlla. Als clergues i religiosos se’ls manava, de manera especial, no prendre part en aquesta mena d’espectacles o d’aprovar-los sota l’excusa de convertir, en més alegres o joioses, les festes religioses patronals locals del poble, ciutat o territori. Els recordava, a més, totes les penes canòniques en què queien els seus impulsors, actors, seguidors i/o col·laboradors. Per tant, la norma era clara; però es veu que a Espanya estaven tant arrelades les festes que poc cas se’n feu de les paraules del Sant Pare. Aleshores, un altre Papa, Gregori XIII moderà el rigor de l’esmentada Butlla, a petició del rei espanyol Felip II, i va excloure l’excomunió i les altres penes annexes que pesaven sobre els infractors. Una mica més tard, Sixte V torna al rigor de Trento i de la Butlla; però una vegada més els reis d’Espanya -catòlics tots ells, de fe infrangible, segons creien- no en feren cas. Clement VIII es feu, de nou, enrere per no molestar els reis espanyols. Un d’ells, Felip III a més a més, va millorar la Plaça Major de Madrid per tal de potenciar allí, a la capital, les curses de braus.
Als reis Borbons, per ser d’arrel francesa o “afrancesats”, no els feia gaire gràcia la “festa nacional”, però no van anar-hi totalment en contra per prudència política, perquè consideraren els costums del poble “sagrats” políticament parlant. Tampoc les autoritats eclesiàstiques no exigiren la doctrina papal, tot i que molts tractats de moral cristiana criticaven el maltractament gratuït dels animals, sense fer gaires distincions sobre el tema. Jovellanos, imbuït per la Il·lustració francesa, criticà els “toros” com una mostra del retràs cultural espanyol. I el rei Carles III, influït pel Conde d’Aranda, prohibí las “corrides de toros” en 1771. Tanmateix el poble, en aquella època, seguia amb entusiasme les grans figures del toreig o tauromàquia. Vegi’s, per exemple, les obres pictòriques de Goya on el sentir del poble espanyol s’hi reflecteix. Més tard, el Parlament de Madrid volgué debatre el tema de la prohibició de la cursa de braus: sense èxit: no era el moment. A més a més, cada dia hi havia més places de braus per tot Espanya.
El tema no tingué, doncs, pinta d’aturar-se, tot i que el seguiment popular fou bastant diferent segons comarques, regions o ciutats, ja que no fou un fet considerat identitari globalment. Així a Canàries, fa pocs anys -el 1991-, on no hi havia gaire afecció a les “corrides”, i arran d’una no gaire clara aprovació d’una llei sobre la prohibició de les tortures d’animals, no se’n celebraren més. També a Catalunya l’afecció a les “corrides” anava ja decreixent, i s’hagués mort ben soleta, sense cap necessitat de donar-li l’estocada mortal.
Però els fets són el fets, i a Catalunya el tema s’ha portat per camins totalment ètics i democràtics. Així el 28 de juliol de 2010 el Parlament ha aprovat, gràcies a una iniciativa popular de 180.000 signatures (Plataforma “Prou”), la prohibició de les “corrides” per 68 vots a favor, 55 en contra y 9 abstencions. Aquesta votació ha estat molt criticada pels pro-taurins, per alguns pseudo-intel·lectuals que en són afeccionats, per polítics que els interessava atiar confrontacions, polititzant el tema i sobretot pels articulistes més “identitaris” de la península. Però, han pensat aquests pro-taurins que la llei, aprovada pel Parlament, és la més conforme amb la doctrina cristiana segons es dedueix de tot el que hem exposat: tant amb l’antiga doctrina que van defensar els Pares occidentals durant l’imperi romà, com amb la dels teòlegs medievals i del Concili de Trento, la dels Papes dels diversos segles? I també, tant amb la doctrina i opinions dels moralistes antics i actuals com amb la sensibilitat doctrinal de la teologia moderna i la que recull el pensament ecològic, al qual dóna ple suport l’Església? Per qüestió de moral, de bon gust i de sensibilitat, fa molt de temps que a Occident es prohibí l’assistència a les execucions públiques dels condemnats a la pena de mort: qui protestà, tot i que no sigui estrictament parangonable?
